Si la malaltia li va marcar el passat, la salut li està guiant el futur. Amb molt d’esforç, unes quantes ensopegades al camí i molta ajuda i acompanyament de la Fundació de l’Esperança, la Dhay està teixint els fils del seu avenir. Ha completat la formació d’auxiliar d’infermeria, treballa en una clínica de Barcelona i somia cursar aviat el grau universitari de Psicologia. Té el repte d’aconseguir el títol d’aquí a cinc anys, a més de treure’s el carnet de conduir i tenir un cotxe i una casa. A la Dhay no li falten somnis, i si la vida li’n trenca un, se’n construeix un altre.

L’existència de la Dhay no ha estat fàcil. No ho ha estat des del moment en què va néixer. Filla primogènita d’una família iraquiana resident a Bagdad, va venir al món amb una malaltia congènita. A la Dhay la van operar al seu país, però tot el que podia sortir malament va sortir malament. El 2006, gràcies a la iniciativa d’un mitjà de comunicació, quaranta infants iraquians amb diferents patologies van ser traslladats a Espanya per tractar-se de diversos mals. La Dhay, que aleshores ja tenia sis anys, era en aquest grup.

Exercir d’interlocutora i traductora de la família la va fer créixer abans de temps. 

Va aterrar a Barcelona de la mà del seu pare, l’Ali. La mare, la Wijdan, i els seus dos germans petits es van quedar a Bagdad. L’Hospital de la Vall d’Hebron va ser casa seva durant tres mesos, postrada en un llit després d’una seriosa intervenció quirúrgica, amb l’única companyia del seu pare. No es pot explicar amb paraules com la Dhay trobava a faltar la seva mare. Tampoc el pànic que la tenallava cada vegada que un metge o una infermera entrava a l’habitació. Els seus grans ulls negres, espantats, cridaven de por. Va arribar a odiar les bates blanques.

A mesura que acabaven els tractaments, els infants de l’expedició tornaven a l’Iraq. La Dhay es va quedar a Barcelona perquè els metges van advertir que si la menuda tornava al seu país quedaria compromesa la seva supervivència. Encara avui li calen supervisió i tractaments que requereixen ingressos hospitalaris anuals i seguiment mèdic. L’Ali i la Dhay es van quedar, amb el cost econòmic i emocional que comportava per a la família.

La Dhay va començar l’escola. Va aprendre les seves primeres paraules en català i en castellà tot el temps que va estar a l’hospital no va dir ni piu, només parlava en àrab amb el seu pare, i de mica en mica va anar superant el xoc cultural i idiomàtic i assumint la nova realitat. Però a la nena li faltava un dels pilars de la seva vida: la mare. Desconsol i por. L’aterria no veure-la mai més. Les trucades setmanals des del locutori eren l’únic contacte entre mare i filla. Fins que el 2012 aquests llargs anys d’absència es van acabar. La Wijdan es va poder reunir a Barcelona amb el marit i la petita. Els dos germans es van quedar a Bagdad a càrrec dels avis. No va ser fins al 2019, i gairebé per una carambola del destí, que els dos joves, després de molts intents frustrats, van poder viatjar a Espanya. La família, que va créixer el 2013 amb el naixement d’en Zain, per fi està junta.

Els primers anys d’escola es va anar forjant el somni de la Dhay de ser metgessa. Les ganes de guarir-se, de tenir prou coneixements per tractar la seva malaltia, eren superiors a la por que li feien les bates blanques. Però els estudis no li anaven bé, i no per manca de capacitat. La secundària no va ser fàcil, era una adolescent impulsiva i una mica reganyosa i no li va ser fàcil adaptar-se a un entorn que li ho va posar complicat. Va patir assetjament per culpa de la malaltia i també per portar el hijab, el vel islàmic. Va tenir problemes tant amb alumnes com amb professors de l’institut. I entre suspensos i repeticions de curs va abandonar el somni de ser metgessa.

Però aquí va arribar la Fundació de l’Esperança, per ajudar-la i aconseguir que no llencés la tovallola, que simplement reorientés els seus somnis. La família havia arribat a l’entitat el 2014, derivada pel Servei d’Inserció Social (SIS). La Wijdan i el petit Zain van entrar al programa materno-infantil. Tant el nadó com la mateixa Dhay immediatament van tenir el suport del programa CaixaProinfància; per a la mare es van activar recursos perquè aprengués castellà.

Durant molt de temps, la Dhay va haver de fer d’interlocutora i traductora de la família, un paper que no li corresponia per edat, que la va fer créixer abans de temps. Com altres infants de famílies migrades, va haver de representar els seus pares i participar en decisions amb la pressió afegida d’equivocar-se. A la Dhay, per exemple, li va tocar traduir processos importants per a la vida de la família. Ella, que només volia jugar i sortir amb les amigues, va haver de bregar amb problemes d’adults. En el cas de la Fundació de l’Esperança, la col·laboració de la Dhay en aquesta funció de traductora va ser clau per desenvolupar la intervenció i construir el vincle amb la família.

Veient les dificultats que tenia per tirar endavant en els estudis, la fundació va proposar a la jove participar en el Centre Obert per rebre reforç escolar. Malgrat que la seva assistència, per motius familiars, de vegades va ser irregular, la Dhay va millorar el rendiment i va aprendre una lliçó ben valuosa: la importància de continuar els estudis, de seguir formant-se i construir-se un projecte de vida. Li ho van dir tant, i encara li ho diuen, que la Dhay ja no entén el seu futur sense formació.

La Fundació de l’Esperança l’ha acompanyat en tot l’itinerari formatiu. Entre estades a l’hospital i situacions familiars complexes, es va preparar per entrar en un cicle superior d’auxiliar d’infermeria. Aquí va comptar amb l’ajuda dels voluntaris, que van fer bona la frase de Benjamin Franklin: “Explica-m’ho i ho oblidaré, ensenya-m’ho i ho recordaré, fes-me’n partícip i ho aprendré.” D’un zero a un vuit en matemàtiques. Una inesperada trava burocràtica va impedir que es pogués presentar als exàmens finals del cicle. Malgrat això, veient la seva implicació en l’itinerari i les ganes de tornar a estudiar, el 2021 la fundació la va animar a matricular-se en un grau mitjà en Tècnica de Cures Auxiliars d’Infermeria i, a més, el va poder fer amb una beca de la Fundació Nous Cims (beques ZING). Va acabar els estudis, amb les pràctiques corresponents a l’Hospital de la Vall d’Hebron. Al cap d’un mes la van contractar en una clínica de Barcelona i planeja continuar estudiant un grau superior.

L’acompanyament no ha estat només formatiu. També ha estat laboral. Va entrar al programa Incorpora Jove i va fer formació com a monitora de lleure. Les pràctiques les va fer a la mateixa fundació, a les colònies d’estiu de l’any 2021, i va continuar un altre mes com a voluntària. Es va encarregar de fer un taller de henna, que va entusiasmar tant els alumnes com les treballadores de l’entitat, que feien cua perquè la jove els tatués les mans amb aquest tint natural de color rogenc. Va gaudir molt de l’experiència, va fer molt bones amigues amb les companyes voluntàries i, sobretot, es va convertir en un referent positiu per a la canalla del casal. Això sí, cada dia arribava a casa esgotada. Exhausta però feliç.

Amb un somriure gairebé permanent, la Dhay parla dels plans que té. S’acaba de comprometre amb un jove iraquià que viu a Barcelona, però no té pressa per casar-se, vol seguir estudiant i guanyar autonomia personal. Tot i que la seva parella ho entén i ho respecta, la Dhay continua bregant en molts àmbits amb el que vol per al seu futur i els tradicionals cànons del seu país.

Però aquestes pedres no li frenaran els plans. Les adversitats que ha hagut de superar al llarg de la vida són moltes i més grans. Vol ser psicòloga. Aquest repte tampoc no se li resistirà.

Va aprendre la importància de continuar els estudis, de seguir formant-se i construir-se un projecte de vida.