Un pastís de formatge no havia donat mai per a tant, o gairebé mai. D’un primer cheesecake preparat a casa per matar el temps lliure a un negoci que elabora vint unitats d’aquest saborós pastís cada dia, a més d’altres pastissos i dolços, només hi van uns pocs anys. La recepta? Passió, esforç, un pessic de sort, amor per una feina ben feta i l’acompanyament de la Fundació de l’Esperança. Dulzura Mía és avui un somni consolidat, el somni de l’Oner i la Diana, que planeja créixer amb productes nous i noves obertures de botigues.
L’emprenedoria corre per les venes de l’Oner. Ho va viure a casa seva, a Veneçuela. Fill de comerciants, els seus pares van posar en marxa diferents negocis. Ell també ho va intentar amb només divuit anys, però després d’haver fet tot el treball de camp, l’estudi de mercat, d’haver esbrinat què necessitava per obrir una pizzeria, un altre es va quedar amb la idea i el negoci. L’experiència li va deixar un regust agredolç, però no va acabar amb les ganes que tenia d’emprendre i de volar. El 2007, pocs dies abans de fer vint-i-un anys, va anar fins a Sitges, on ja vivia una de les seves germanes.
Amb ganes de menjar-se el món, l’Oner va anar rodant de cuina en cuina, tant si era un xiringuito de platja o un bar de menús com un restaurant d’upa. A Sitges, a Vilanova i la Geltrú, a Cubelles, a Barcelona… Va aprendre cuina entre brases, paelles i cassoles, va descobrir nous productes i va introduir-ne als menús altres de molt apreciats a la seva terra, com el mango verd. El seu procés de formació com a xef va culminar quan a Barcelona va treballar per a un reputat cuiner del qual també va aprendre els secrets de la rebosteria i unes quantes receptes que, encara avui, continua elaborant.
Durant llargs mesos, la fundació va ajudar l’Oner a elaborar un pla de negoci que fos viable.
I va ser treballant en un restaurant d’aquest xef que l’Oner va conèixer la Diana, una jove russa que tot just havia acabat un màster a Barcelona i que, per guanyar-se uns euros, feia unes hores en aquest local del Born rebent els clients. El restaurant va tancar i, ja com a parella, es van tornar a traslladar a Sitges, on la germana de l’Oner els va oferir feina. A ell, per portar un restaurant de menjar a la brasa que acabava d’obrir amb un soci; a ella, que ja havia decidit quedar-se a Espanya, servint copes en un pub. I allà, per omplir el temps lliure, la Diana va preparar el seu primer pastís de formatge. El resultat va ser… espectacular!
L’aventura a Sitges es va acabar, també amb un gust agredolç per a l’Oner, que va veure com les promeses econòmiques que li havien fet no es complien. Tornada a Barcelona. Gràcies a la seva experiència i a un acurat book de presentació, amb fotos de les seves creacions gastronòmiques, a l’Oner no li va ser difíciltrobarfeina.Va rebre l’encàrrec de posar en marxa un restaurant especialitzat en brunch. Els primers proveïdors de pastissos que va tenir no li van agradar; ell, que de rebosteria en sap, pensava que no era un producte de qualitat. Així doncs, va plantejar que la Diana preparés el seu cheesecake per servir al restaurant. Els propietaris van acceptar la idea, i també van plantejar que per què no feia altres pastissos, com el de pastanaga o el vistós red velvet. Amb l’ajuda i els coneixements de l’Oner, la Diana va posar fil a l’agulla, va bussejar en receptes, va investigar ingredients i va provar i provar fins que els pastissos van sortir del forn amb una nota de deu. Al cap d’uns mesos, el projecte es va truncar per a l’Oner. Es va quedar a l’atur. I gairebé al mateix temps que perdia la feina, la Diana va saber que estava embarassada de la seva primera filla, la Yara. I ara, què? Doncs a fer pastissos i a vendre’ls a restaurants. Dit i fet, perquè l’Oner és així de resolutiu. Anaven tirant, però calia fer un pas més enllà per formalitzar la situació i poder facturar als clients. L’Oner va pensar a capitalitzar el poc atur que tenia i donar-se d’alta a autònoms. I això, com es fa? Va anar a la seva oficina bancària per buscar-hi consell i ajuda i el que hi va trobar va ser més que això. Hi va trobar la clau de pas del seu futur. El van derivar a la Fundació de l’Esperança, on li van donar la mà i el van acompanyar fins que la seva idea de negoci, Dulzura Mía, va ser una realitat.
La Roser, la responsable de la línia d’autoocupació de la Fundació de l’Esperança, hi va aportar el seny; l’Oner, la rauxa. El primer que van fer a la Fundació de l’Esperança va ser ajudar l’Oner en el procés de donar-se d’alta a la Seguretat Social com a treballador autònom. Amb això ja podia facturar i buscar més clients. Però amb trenta pastissos a la setmana no n’hi havia prou per accedir a finançament. Per tant, l’Oner i la Diana es van llençar a buscar més clients, a vendre més pastissos… Del forn de casa cada nit sortien més i més pastissos. Amb uns números més bons, la fundació ho va veure més clar i durant llargs mesos va ajudar l’Oner a elaborar el pla de negoci per demostrar-ne la viabilitat i la solidesa per obtenir un microcrèdit de MicroBank. Però per fer-ho era imprescindible tenir un local on instal·lar l’obrador. Setmanes de cerca infructuosa fins que un bon dia, mirant per la finestra de la cuina de casa, l’Oner va veure que als pisos que construïen a la cantonada acabaven de col·locar una sortida de fums. Eureka! La sortida de fums que necessitava. Va anar a interessar-se pel local, va presentar una proposta detallada sobre el negoci que hi volia muntar i la sort va voler que la propietària, que havia fet el seu patrimoni en el sector dels forns de pa, hi confiés. No tan sols s’avenia a llogar el local, sinó que els donava quatre mesos de carència –en lloc dels dos que l’Oner havia demanat– perquè poguessin condicionar l’espai.
Amb el precontracte de lloguer va córrer cap a la fundació, que, amb la mateixa rapidesa, va iniciar els tràmits perquè li concedissin un microcrèdit de 25.000 euros per tornar en sis anys. Gairebé la meitat del préstec va servir per comprar electrodomèstics, i una altra part important, per adaptar el local a les necessitats del futur negoci. El juliol del 2019, Dulzura Mía estrenava obrador i una petita botiga, amb una vitrina, per satisfer la demanda creixent dels restaurants i captar el públic del carrer. En aquell moment, l’Oner i la Diana elaboraven cent pastissos a la setmana. Uns pastissos que, per cert, repartien en bicicleta. Quan van poder, es van comprar una bici elèctrica per fer més fàcil i ràpida la distribució.
El negoci marxava i ells, amb la petita Yara de dos anys, eren feliços. Per captar més clients particulars, van signar un contracte amb una plataforma de repartiment de menjar a domicili. Però va arribar la pandèmia i l’estat d’alarma, que va portar els restaurants al tancament. Els forns de Dulzura Mía van començar a funcionar a mig gas; gairebé no venien res. Fins que van signar un contracte amb una altra plataforma de repartiment de menjar a domicili i, d’aleshores ençà, la màquina que avisa de les comandes no ha deixat de sonar. Fins i tot en van rebre una des de l’estranger, una dona d’Alemanya que volia enviar un pastís al seu fill que vivia a Barcelona.També d’un client que va clicar tots els productes disponibles, des de pastissos sencers fins a porcions, per un import superior a tres-cents euros. I no era un error, no, el client sabia que la seva dona tenia ganes de dolç i la va obsequiar amb tota la botiga. Dia de la Mare, mones de Pasqua, aniversari…, forns a tot gas. I llavors l’Oner va veure l’oportunitat de reorientar el negoci. No més restaurants, alguns dels quals van tardar mesos a saldar el deute de la pandèmia amb Dulzura Mía, i a focalitzar-se en el client particular.
La Fundació de l’Esperança es va amoïnar per ells durant el confinament, els trucava per saber com estaven i va ser qui els va posar sobre la pista dels préstecs extraordinaris que es concedien per pal·liar els efectes de la pandèmia. Gràcies a un d’aquests crèdits van poder obrir una segona botiga. I ja van per la cinquena, a diferents ubicacions de Barcelona, amb més de vint treballadors contractats que comparteixen els mateixos valors i la passió per la feina ben feta. L’Oner i la Diana són del tot conscients que amb cada lloc de treball que creen ajuden un grup familiar, i n’estan molt orgullosos. Una família que creix en el pla laboral, però també en el personal. El 2021 la parella va donar la benvinguda a la seva segona filla, l’Adriana.
L’Oner sap que sense la Fundació de l’Esperança la història de Dulzura Mía seria diferent. Hi va aprendre a madurar les idees, a tenir tota la informació abans de capbussar-se en un projecte. El seny enfront de la rauxa. Ara, cada pas que fa està meditat, ben preparat i planificat. No es poden fer passos falsos. Perquè, amb tot aquest aprenentatge, l’Oner i la Diana preparen l’expansió de Dulzura Mía a altres barris de Barcelona i a localitats perifèriques i planegen obrir un local per servir-hi brunch. A poc a poc, fent-ho cada dia una mica millor, sent honestos amb ells mateixos i amb els clients. Per continuar amb un pla tan rodó com els seus deliciosos pastissos.
Amb cada lloc de treball que creen ajuden un grup familiar, i n’estan molt orgullosos.