Podria treballar més hores per escalar posicions a l’empresa, podria muntar un negoci propi per sentir l’adrenalina de l’emprenedoria, es podria asseure a llegir qualsevol de les gairebé quatre-centes obres de física i matemàtiques que té a la biblioteca… En lloc d’això, l’Antonio posa el seu temps, valors i coneixements al servei de joves en situació de vulnerabilitat social de Ciutat Vella en qualitat de voluntari de la Fundació de l’Esperança. Ha rebut tant de la vida, ha tingut tanta sort amb els pares, la dona, els tres fills, la feina i els béns materials que sent que té l’obligació moral de tornar alguna cosa a la societat. I ho fa sense esperar res a canvi. Amb un “gràcies” dels joves estudiants, se sent més que pagat. La riquesa no sempre es mesura en diners.
Fa vuit anys va decidir col·laborar com a voluntari. Avui segueix, tres tardes a la setmana.
Hi va haver un temps, fa anys, que l’Antonio, el tercer de cinc germans d’una família de pagesos de Riudoms (Baix Camp), vivia per treballar, per triomfar. Estava en mode èxit. Èxit econòmic. Llicenciat en Física, i després d’una breu experiència laboral en un laboratori, que va deixar perquè no li acabava d’agradar el que hi feia, va començar a treballar en una empresa nounada –avui se’n diria start-up– de restauració. La seva prioritat eren les vendes, els marges, els objectius, la prima… I així va ser durant molts anys. Però va arribar un dia en què la companyia, que ja s’havia convertit en un actor important del sector, va canviar de mans. Després de prop de tres dècades de servei, els nous propietaris van decidir prescindir de l’Antonio.Tenia cinquanta anys i s’havia quedat sense feina. Se li va enfonsar el món. Aquest cop tan dur va ser, en realitat, una oportunitat per reenfocar la seva vida i fer realitat el que quan era jove havia après de les lectures estiuenques de textos que aprofundien en el sentit de la vida i en el paper de cadascú al món. Cal transitar per la vida fent les coses bé i fent el bé, deixant una empremta positiva, de manera que quan ja no hi siguem, quan morim, hi hagi persones que siguin una mica millors del que haurien estat si no haguessin interactuat amb tu. Perquè aleshores el bé es propaga indefinidament en el temps, pot arribar a ser enorme.
No és que fins llavors no hagués fet el bé. És clar que el feia, amb la família, la seva gent, amistats, l’entorn. L’Antonio és, en essència, una persona bona. Però va decidir fer un pas més. Va trobar una feina que li agradava, també en el sector de la restauració, i que li permetia dedicar temps a altres coses que el satisfeien i li resultaven més gratificants que engreixar el compte corrent. Gràcies a aquesta decisió, avui se sent l’home més feliç del món.
Es va vincular a la Fundació de l’Esperança. La seva dona, la Roser, feia un suport de mentoria amb dos joves d’origen siri que van arribar a Barcelona, amb la seva mare, desplaçats per la guerra i per la devastació que patia la seva ciutat, Alep. A les trobades es recalcava el reforç de la llengua, però també aspectes relacionals que tenien com a objectiu afavorir-ne la inclusió i que els nois comencessin a teixir una xarxa de persones de contacte a Barcelona. La Roser, en veure la fragilitat –tant física com emocional– dels germans, va suggerir que l’Antonio se sumés a les sessions. Una mentoria familiar, va pensar, podria aportar elements positius als joves, per no dir que per a ella era un suport comptar amb el seu marit. La Fundació de l’Esperança va acceptar la proposta i l’Antonio s’hi va apuntar encantat. L’experiència, que els va portar a compartir taula i estovalles en més d’una ocasió, va resultar molt positiva per als uns i els altres.
El contacte amb aquests joves va marcar un abans i un després. L’Antonio es va interessar per altres projectes de l’entitat i va decidir col·laborar-hi com a voluntari. D’això, ja en fa vuit anys. Avui, tres tardes a la setmana, fa reforç de diferents assignatures, bàsicament matemàtiques i física, a alumnat de secundària i batxillerat que estan en el projecte Aula Jove de la Fundació de l’Esperança, a més d’ajudar, quan cal, joves residents de la Casa de Recés. També forma part del grup de voluntaris i voluntàries que brinden suport als estudiants que es preparen per a les proves d’accés a la formació professional i a la universitat.
La recompensa que en rep és molt gran i és el que l’enganxa al projecte. Si cal, allarga una estona més l’atenció a un alumne, gairebé fins que s’apaguen els llums de la fundació, perquè entengui el problema que té davant o en pugui afrontar un més. Va, va, cinc minuts més, un altre exercici. Ànims, ho pots fer. Però el coneixement, les matemàtiques, són l’excusa. És tan important que aprenguin les fórmules del moviment rectilini com que sàpiguen que poden ser bons estudiants, ajudar-los a guanyar autoestima, de la qual normalment van escassos, que es convencin que poden arribar a forjar-se un futur per ells mateixos en alguna cosa que els agradi i que en aquest camí se sentin segurs i acompanyats. Es preocupa per ells, pel seu benestar, els escolta, fins i tot de vegades a fora de l’aula. L’Antonio i tots els altres voluntaris de l’entitat són referents positius per a uns joves que moltes vegades no en tenen.
L’Antonio sent que rep més del que dona. Gràcies és l’última paraula que sent abans de sortir de l’aula. I també sent que això l’obliga, com l’obliga l’esforç que fan algunes famílies perquè els seus fills rebin formació. L’Antonio no sap fer les coses malament, no les hi ha fet mai, però treballa amb més tenacitat si cal per estar a l’altura d’aquestes famílies amb recursos escassos, però amb molt de compromís. No faria classes per diners, perquè la docència no és la seva vocació, però sí que ho fa, i encantat, per ajudar, per fer tirar endavant aquests nois i noies i s’acabin construint el seu propi futur.
Ara entén per què la seva mare, quan era petit, li deia que s’acomiadés dels professors en acabar el curs. És gratificant, dona felicitat. Igual de feliç que es va sentir quan una de les seves alumnes va anar a dir-li al setembre que al juny havia aprovat l’examen que l’havia ajudat a preparar. Celebra els seus èxits com si fossin propis.
D’aquí a uns anys, poc més d’un lustre, l’Antonio es jubilarà de l’empresa per a la qual treballa. Posarà fi a la seva vida laboral remunerada. Però no pensa de cap manera jubilar-se del voluntariat. No es veu assegut al sofà llegint el diari o fent passejos al sol; amb més temps, més hi podrà fer. Ja té al cap noves idees per facilitar l’aprenentatge de les matemàtiques, perquè, sosté, les matemàtiques poden enganxar una part dels alumnes sempre que s’ensenyin bé. Si no, s’acaben odiant
El contacte amb aquests joves és un bany de realitat. Una realitat que li fa mal. Sent que no té la capacitat per arreglar el món, però sí que hi vol posar el seu granet de sorra per millorar-lo, perquè aquests nois i noies tinguin les oportunitats que els han negat per néixer on han nascut. Unes oportunitats que ell sí que va tenir i que, al costat de la Roser, també ha proporcionat als seus tres fills. Uns nois que saben la sort que han tingut a la vida i que entenen perfectament que el seu pare intenti ensenyar matemàtiques a altres joves amb menys oportunitats i educar-los en valors. Tant ho entenen i tan bon exemple ha estat el que han rebut a casa, amb la generositat de la Roser i l’Antonio, que dos d’ells, els petits, ja han fet tasques de voluntariat a la Fundació de l’Esperança. La solidaritat corre per les venes d’aquesta família.
L’Antonio no vol aplaudiments pel que fa, vol que tota l’ovació se l’enduguin els joves que, amb el suport de la Fundació de l’Esperança, es llauren un futur. Ell només dona les gràcies a l’entitat per haver-li ofert l’oportunitat de donar un cop de mà i anima més persones a ajudar, cadascú des de la seva experiència i possibilitats.
L’Antonio, diu fent gala d’una modèstia sincera, és només l’Antonio. Però qui el coneix sap que l’Antonio és molt Antonio. Tant de bo hi hagués més Antonios. El món seria un lloc millor.
L’Antonio no vol aplaudiments pel que fa, vol que tota l’ovació se l’enduguin els joves que, amb el suport de la fundació, es llauren un futur.