Si cal plorar, es plora. Però t’eixugues les llàgrimes i cap endavant. Ni un pas enrere. Així ha estat com en Donis i la Carolina, una jove parella veneçolana, s’han llaurat un nou futur a Barcelona al costat dels seus dos fills. Darrere hi ha molt esforç, molt treball, molta fortalesa i molta ajuda de la Fundació de l’Esperança i d’altres entitats socials de la ciutat que van teixir una sòlida xarxa de seguretat. Tot i els mals moments, no es penedeixen de la decisió presa. Ho tornarien a fer. Una i mil vegades. El seu país, amb un deteriorament galopant de la situació socioeconòmica, no els oferia un demà. Ara en tenen un i l’omplen de somnis per complir.
Ell, enginyer, i ella, llicenciada en Educació. En Donis i la Carolina vivien bé a Veneçuela, a San Félix, a la riba de l’Orinoco. Tenien una vida estable i acomodada. Fins que l’economia del país va caure en picat. Es van haver de desprendre de propietats per viure, canviar els nens a una escola pública i sortejar com podien les retallades de serveis bàsics, quan no eren de l’aigua, de la llum, i el desproveïment d’aliments i problemes del transport públic. En Donis va passar de cobrar un sou mensual equivalent a 1.300 euros a només quaranta! El litre de llet, quan n’hi havia, va pujar fins a deu euros. Viure era impossible. Seguir a Veneçuela era impossible.
Li van oferir un contracte de mitja jornada. Per fi, podien començar a fer plans.
En Donis va ser el primer de la família. La seva mare i el seu padrastre ja vivien a Barcelona des de feia anys. Més d’una vegada li van oferir ajuda per fer el salt. Què esperes? I, vista la situació, no va esperar més. El juny del 2019 va arribar a una ciutat que ja coneixia com a turista, però aquesta vegada ho va fer amb un passatge només d’anada. Mentre la Carolina bregava amb les penúries de la seva terra, en Donis va començar a buscar feina. Sense papers, missió quasi impossible. Però ell volia treballar, tant li era de què, ni com, ni on. Necessitava diners per portar la seva família. Fos de paleta o recol·lectant verdures i hortalisses al Penedès, en Donis sempre aconseguia un jornal. Li era igual si eren quaranta o cinquanta euros. Treballar, estalviar, treballar, estalviar. I al cap de poc va aplegar prou diners per a un dels passatges; el padrastre li’n va prestar la resta perquè la Carolina i els petits Paul i Donis, d’onze i sis anys, volessin a Barcelona. Un deute que va arribar als quatre mil euros i que en Donis torna puntual a raó de dos-cents euros al mes.
“Començarien una nova vida. De zero. Però junts.”
La Carolina va demanar a en Donis tres mesos per poder vendre el cotxe i alguns estris i reunir una mica de diners per començar la nova vida a Barcelona. El llit, la rentadora, l’assecadora… Cada objecte que sortia per la porta de l’apartament deixava un buit a la casa i al cor de la Carolina. Però si s’ha de vendre per una bona causa, es ven. I punt. La veneçolana és així de pràctica. Per a la canalla aquest procés tampoc no va ser fàcil. I a cada interrogant que la Carolina resolia als fills, a ella se n’hi obrien dos. Va arribar el 22 d’octubre, data del vol a Barcelona. Després de més de dotze hores en cotxe des de San Félix fins a Caracas, acompanyada pel seu pare i amb un nen a cada mà,la Carolina va topar de cop amb un escull legal. La Unió Europa no reconeixia la pròrroga que li havien expedit al seu passaport caducat. No podia viatjar. Es va quedar a terra amb la motxilla, els nens i la incertesa de com resoldre el contratemps. Per insistent, va aconseguir un nou passaport al cap d’uns dies, però el tràmit, amb l’espera consegüent a Caracas i el canvi de bitllets d’avió, va fulminar els diners que havia aconseguit venent les seves pertinences.
El 20 de novembre tots tres van aterrar a Barcelona. En Donis els esperava, content. Començarien una nova vida. De zero. Però junts. Tots quatre. Poc s’imaginaven aleshores tot el que els quedava per passar i que una pandèmia global amenaçava passada la cantonada. Ni ells ni ningú. En Donis seguia treballant del que podia, de repartidor, fent mudances, i traient un jornal que, com a bon administrador que és, repartia en tres parts. Si en treia quaranta euros, deu els donava a la seva mare per a les despeses de la casa, deu per a ells i vint directes a la guardiola. Van escolaritzar els nens tot seguit a l’Escola Mediterrània, de la Barceloneta. Quan van conèixer la seva situació, els van aixecar els primers ponts d’ajuda.
L’Equip d’Assessorament i Orientació Psicopedagògica (EAP) del centre escolar va posar la família en contacte amb la Fundació de l’Esperança. Hi van tenir una primera reunió presencial un mes abans del confinament per conèixer-se i conèixer les seves necessitats i potencialitats. La família ja era atesa pel Servei d’Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats (SAIER) de l’Ajuntament de Barcelona. Però en Donis no volia la prestació i la casa que ofereix el pla d’asil; ell volia treballar, treballar i treballar i fer tirar endavant la família pels seus propis mitjans. I llavors va arribar el tancament del coronavirus. Menys possibilitats de feina i tancats en una casa amb cinc persones més. La Fundació de l’Esperança i la Creu Roja van activar un pla conjunt de suport a la família atesa la seva situació de fragilitat. Un treball en xarxa. Targetes CaixaProinfància per als nens, accés al banc d’aliments i molt d’assessorament sobre recursos i acompanyament per part de la fundació per mantenir la seva resiliència.
La convivència a la casa es va anar deteriorant. Així doncs, un més després de decretar l’estat d’alarma, es van mudar a una habitació minúscula, amb només un llit individual on dormien tots dos nens –per als pares, un matalàs a terra–, per la qual pagaven 450 euros mensuals. Millor allò que continuar a l’habitatge familiar.
Amb la relaxació de les mesures anti-COVID, la Fundació de l’Esperança va començar a plantejar alternatives de formació a la parella per aconseguir inserir-los laboralment quan tinguessin regularitzada la situació a Espanya. A la Carolina li van oferir participar en el curs d’Auxiliar de Geriatria en Atenció Domiciliària en col·laboració amb Sant Joan de Déu, dins del programa Incorpora. Sí, és clar, endavant. El que sigui. Va acabar la formació i, gairebé al mateix temps que obtenia el NIE, li van oferir un contracte de mitja jornada. Per fi, un contracte a la família. Podien començar a fer plans.
El contracte laboral d’en Donis va haver d’esperar. No va obtenir el permís de treball fins al març del 2021. Amb en Donis es va començar la intermediació laboral, valorant possibilitats de formació, però amb els estudis i l’experiència que tenia a Veneçuela, es va optar per la gestió directa d’ofertes de feina en un lloc que tingués un perfil de manteniment. El van ajudar amb el currículum i les ofertes laborals, que van arribar al cap de poc temps. Va entrar en quatre processos de selecció. En un, va superar la primera entrevista, la segona, la tercera i a la quarta va sentir les paraules que tant desitjava: “Benvingut, estàs contractat.” A qui va trucar primer per donar la notícia? A la Carolina? No. A la tècnica de la Fundació de l’Esperança que en tot moment va estar al seu costat. En Donis treballa a l’àrea de manteniment d’una empresa de Castellbisbal, amb un bon sou i amb possibilitats de promoció interna.
Una nova formació li va permetre fer un salt laboral.
Amb dos contractes i tot el que havien pogut estalviar, es van plantejar sortir de l’habitació minúscula i llogar un pis. Es van mudar l’1 de gener de 2022, un dia abans que en Paul, el gran, fes catorze anys. Com a mobiliari, només tres cadires. Van tornar a dormir a terra, però aquesta vegada ho van fer sobre un matalàs de felicitat. La nova vida havia començat. La Carolina va millorar la seva ocupabilitat obtenint també, en una formació de Sant Joan de Déu, el certificat de professionalitat d’auxiliar de gerontologia, i això li va permetre fer un salt laboral: ara treballa en una residència i amb contracte a jornada completa. Va ser el seu any, van créixer com a persones, com a família, i el matrimoni es va retrobar en una nova dimensió més equilibrada. Els nens, que durant tot aquest temps van tenir l’ajuda de la fundació, tant per a reforç escolar com per participar en les activitats d’estiu, estan feliços. El gran, però, enyora Veneçuela; encara hi té un trosset del seu cor.
La Fundació de l’Esperança va ser la seva guia i suport en els moments més difícils. Ara ja volen sols i apunten a nous horitzons. En Donis vol comprar una casa i aspira a una feina per projectes que li permeti viatjar; la Carolina somia muntar un negoci, potser d’arepas, de les quals a la fundació parlen meravelles, de tan saboroses que les cuina. I tornaran a Veneçuela, és clar, però de vacances, com a turistes, a gaudir, a veure la família i els amics que han deixat enrere. Però tornaran a Barcelona, casa seva.
“Si cal plorar, es plora. Però t’eixugues les llàgrimes i cap endavant. Ni un pas enrere.”
