Les nits més fosques de la seva infància, quan el món que l’envoltava l’asfixiava, pujava al terrat de casa per trobar-se amb la Luna. Hi descarregava tota la ràbia i la impotència, li cridava entre llàgrimes que per què, li implorava que canviés el curs del seu destí, li pregava que els pares entressin en raó. Era la seva única amiga, confident, consol, llum. Ara, quan és una dona feliç i segura de si mateixa, li demana un últim favor: Deixa’m el teu nom per explicar la meva història.

La Luna va néixer al si d’una família marroquina en una ciutat del sud d’Espanya banyada pel Mediterrani. Filla única, va ser una nena educada en l’obediència i en la caduca premissa del qui et vol bé et farà plorar. No només pel pes de la tradició i els vells costums, sinó també per la pressió de l’entorn social. A la Luna li estava prohibit tenir amigues, anar sola enlloc. No, no i no. I més nos pel simple fet de ser dona. Educació estricta i restrictiva amb uns arguments que ella, des de petita, no entenia ni compartia.

Educació estricta amb uns arguments que ella, des de petita, no entenia ni compartia.

Amb la primera menstruació, als onze anys, el pare es va plantejar que deixés els estudis. Ja era una dona, hora de buscar-li marit. Per sort, la idea de deixar l’escola no va prosperar; per desgràcia, sí la de casar-la. Als dotze la van prometre amb un home que li doblava l’edat. Ella no volia aquella vida, volia estudiar i un futur en el qual tingués l’última paraula. Va intentar una vegada rere l’altra, i sempre sense èxit, que els pares l’escoltessin, l’entenguessin. Ni parlar-ne. Ho feien pel seu bé, li deien. Dona sola, mala vida, hi afegien. Tampoc l’home amb qui l’havien promès no entenia les seves raons, al contrari, es volia casar i com abans, millor. Ansietat, estrès, soledat, ràbia i plor. Però, per una vegada, la sort va caure del seu costat i el compromís es va trencar al cap de tres anys, per raons que no tenien res a veure amb la seva negativa, sinó per uns malentesos entre les famílies. Els pares van continuar buscant candidats a marit, mentre ella, cada vegada més desesperada, buscava refugi en els estudis, la seva gran passió, i en la lluna.

Va arribar l’hora de fer el salt a la universitat i, per estudiar el grau en l’àmbit social que volia, s’havia de mudar a una altra ciutat, lluny, ben lluny de casa. Per fi, va pensar, s’alliberaria del jou patern.

Cras error. Es va traslladar a Catalunya, a casa d’una cosina del pare, una dona que va resultar ser més estricta, severa i incomprensiva que els mateixos progenitors. L’acord entre totes dues famílies amagava, a més, una clàusula de la qual ella, aleshores, no en sabia res: es casaria amb el fill d’aquella família. De la il·lusió per anar a la universitat a la crua realitat només van passar uns mesos. La vida amb aquella dona, que cada dos per tres li parlava del fill, era un calvari. La pressió es va intensificar i al cap de pocs mesos ja li va parlar de tenir relacions amb el jove. Ni parlar-ne, es va dir. I va trucar als pares perquè hi intervinguessin. I la conversa va ser una galleda d’aigua freda: sí, hi havia un compromís. Una altra vegada per què, per què no l’escoltaven, perquè no l’entenien, per què no respectaven la seva voluntat. Mare i fill van mirar de forçar la situació; ella es moria de por. De nou, atacs d’ansietat i l’aparició de l’insomni; es quedava desperta tement que l’home, de caràcter violent, entrés a l’habitació. Els estudis van tornar a ser el seu refugi i la seva salvació.

Els seus precs queien altra vegada en sac foradat. Es va fixar una data per al casament. Se sentia sola i perduda. No hi havia sortida. Desesperada, es va sincerar amb dues companyes de classe amb qui havia fet amistat. Les noies van trucar a serveis socials i la Luna va acabar trobant el suport que tant li calia en Valentes i Acompanyades, una associació que treballa per acabar amb els matrimonis forçats, una greu manifestació de violència contra les dones, contra la seva autonomia, integritat física i emocional. Contra el seu projecte de vida. Una violència invisible i complexa, però que existeix. També aquí, a prop nostre. A Catalunya, els Mossos d’Esquadra n’han intervingut uns dos-cents casos en catorze anys.

La Luna va encetar una nova etapa a la seva vida. Per primera vegada se sentia acompanyada, per primera vegada no era jutjada ni pressionada. La van deixar decidir i van respectar les seves decisions. L’entitat li va buscar un allotjament perquè pogués sortir de la casa. No va ser un pas fàcil, estava entre l’espasa i la paret. Volia fugir d’aquell destí, però alhora sentia que traïa els pares, que els estava fent mal. Ja amb el suport de l’entitat, hi va fer un nou intent d’entesa. Els va trucar per telèfon. Però ells tornaven amb el tretze són tretze, la van acusar de ser una ingrata i la van sotmetre a xantatge emocional. Així doncs, trencada per dins, més del que ja ho estava, va agafar les maletes i se’n va anar. La primera nit va ser un malson. Sense poder dormir, presa del plor i consumida pels dubtes. Verbalment maltractada durant tota la vida, a més d’haver patit episodis de violència física, aquella primera nit es va repetir una vegada i una altra totes les frases punyents del pare i la mare.

Hi va trencar tota la comunicació. Disposada a seguir la seva formació, va acabar el grau universitari i es va matricular en un màster a Barcelona, fet que implicava deixar el pis i traslladar-se de ciutat. L’entitat la va posar en contacte amb la Fundació de l’Esperança, que disposa de la Casa de Recés, un centre residencial que acull dones joves en situació de vulnerabilitat i que ofereix un acompanyament integral amb l’objectiu d’afavorir-ne la recuperació emocional i promou-re’n l’autonomia i apoderament per aconseguir una emancipació amb garanties.

Encara dèbil anímicament, amb l’autoestima per terra, anul·lada com a persona, en ple dol per la pèrdua dels pares i sense haver après a decidir per ella mateixa, la Luna va trobar a la Casa de Recés la pau i el suport necessaris per trobar-se a si mateixa i reconstruir-se.També va aprendre a demanar ajuda. La convivència amb altres joves amb situacions de violència a l’esquena, algunes amb experiències vitals semblants a la seva, també hi va ajudar. Es donaven suport mútuament. Allà va començar de debò a néixer la nova Luna.

El procés de recuperació es va truncar quan a l’estiu va anar a veure els pares. És una bona filla, els enyorava. I va aprofitar per fer-hi l’enèsim intent d’aproximació. El viatge va ser dur però revelador: ni ells no l’entenien ni ella no els entenia. Van tornar les pors i la distorsió, però l’equip de la Casa de Recés la va acollir i cuidar, li va donar suport i les eines per recompondre’s i tirar endavant. També la van ajudar a trobar una feina que li proporcionés ingressos per poder estalviar i preparar la seva sortida. Al marge de tota aquesta ajuda, el que la va mantenir serena era saber on volia anar. Quan va sortir de la casa, al cap de dos anys i quatre mesos d’haver-hi entrat, la Luna era una dona nova, que s’estimava i sabia cuidar-se. Els traumes i les ferides hi eren, i encara hi són perquè no desapareixen mai, però sap com gestionar-los. Quan se sent vulnerable, s’ho permet, perquè ja sap com recompondre-se’n.

I ha arribat on volia. Avui, amb prop de trenta anys, la Luna és una dona feliç, independent, oberta a la vida i a l’amor, segura i orgullosa de si mateixa, que treballa en el que l’apassiona, que ha après a anomenar família persones que no són de la seva sang, que ha fet les paus amb ella mateixa i amb el seu passat. També amb els pares. De cor generós, els ha perdonat. Al final ha estat més fàcil que ella entengués la seva família, encara que no en comparteixi la manera de veure la vida, que no que els pares l’entenguessin a ella. Què hi farem, no donen més de si, es repeteix. Els pares no ho reconeixen obertament, però també estan orgullosos de la seva nena. No li ho diuen, però li ho fan sentir. Han reprès un cert contacte i ara és ella qui posa els límits. Fins i tot es permet viatjar per visitar-los uns quants dies.

Avui dona les gràcies al seu jo nena, aquella menuda que parlava amb la Luna des del terrat, per haver estat forta, resilient i valenta. Per haver tirat endavant, per no haver desistit. Gràcies a aquella nena avui és on és i explica la seva història perquè altres nenes i joves no hagin de passar pel mateix. Els matrimonis forçosos existeixen, són una realitat invisible, una violència soterrada que, fins i tot de vegades, tenen un desenllaç fatal, com el cas de les joves germanes de Terrassa assassinades la primavera del 2021 al Pakistan. Però hi ha sortida, es pot alterar el curs del destí que han escrit els grans. És un camí dur, però val la pena recórrer-lo. La Luna en dona fe.

La Luna va trobar a la Casa de Recés la pau i el suport necessaris per trobar-se a si mateixa i reconstruir-se. Va aprendre també a demanar ajuda.