Què passa quan posem en contacte dues dones desconegudes? L’una sense xarxa de relació i en situació de vulnerabilitat i l’altra disposada a ajudar-la en la inclusió social i la presa de decisions. Abans de la irrupció de la pandèmia, la Fundació de l’Esperança va formar un grup de deu mentores, voluntàries de la Fundació, entre 40 i 60 anys, per poder engegar un projecte pilot d’acompanyament en la inclusió social de dones sense un entorn de suport i amb dificultats per a relacionar-se. Ni l’arribada de la Covid-19 ha pogut aturar una iniciativa que durant el confinament i amb la tornada a la “nova normalitat” ha esdevingut encara més necessària. Dones que, entre d’altres, han necessitat ajuda per gestionar l’escolarització dels seus fills o conèixer els recursos culturals i de lleure de la ciutat per dur-hi la canalla. “Ara cal fer balanç”, diu la Berta, del servei d’Atenció Social. Però experiències com la de la Ruth, voluntària i mentora del projecte, i la Mery, cap de família monomarental, ens fan veure que hi ha guanys i canvis significatius que demostren el valor de la persistència.
L’aparellament
La Mery, mare sola d’un nen de quatre anys treballa en una finca a la zona alta de Barcelona. Ella ja havia participat en els grups de suport del matern infantil dels Serveis Educatius de la Fundació, quan l’Àlex era un nadó. Tot i que fa més de 30 anys que viu a Catalunya, la Mery sentia la necessitat d’integrar-se millor i crear xarxa a la ciutat. A més, se sentia sola davant dels dubtes que genera escolaritzar un fill, més encara en plena pandèmia, sense poder visitar els centres i sense conèixer la burocràcia necessària per fer els tràmits (online). La Ruth, voluntària de la Fundació de l’Esperança, també és mare. Treballa a la Fundació ”la Caixa” i viu prop de la feina de la Mery, de manera que coneix bé la zona i les seves escoles.
Per aquest motiu i d’altres, com qüestions més personals o de caire pràctic i amb el coneixement de les usuàries i de les voluntàries, la Berta i la Montse del servei d’Atenció Social decideixen emparellar mentores i mentoritzades.
Motivacions
A partir d’aquí es proposa un programa de treball amb uns objectius a aconseguir, en principi en sis mesos, un termini que enguany s’ha allargat a un any per la pandèmia. “Tot i que fa molt de temps que visc a Barcelona sempre m’he relacionat amb gent del meu país d’origen” afirma la Mery. “Ara tinc un fill nascut aquí i vull que se senti còmode i no tinc una estructura familiar propera en la que recolzar-me” diu, “és per això que em ve molt de gust crear vincles i l’entorn escolar n’és una oportunitat”. I és que “si no fos per la Ruth, probablement hagués escolaritzat el meu fill al lloc equivocat i no m’hagués atrevit a relacionar-me o anar a cap festa d’aniversari de nens de l’escola on he conegut gent”, assegura mentre riuen amb la Ruth. Ella diu “he après molt de la Mery i de la seva capacitat d’aprenentatge”. Una “experiència de vida” que també transcendeix a nivell familiar, “perquè els meus fills m’han vist dedicar temps -com a mínim un dia a la setmana durant tot un any- a una altra persona que em necessita i penso que això també els enriqueix a ells i els educa en valors”, afirma la Ruth. Tots estem “penjant d’un fil” a l’exclusió, assegura.
Si bé el projecte ha arribat a la seva fi amb tots els objectius d’escolarització, empoderament personal i creació de xarxa aconseguits, la Mery i la Ruth asseguren que la seva relació persistirà més enllà del mateix.
