Al cor de Barcelona, al barri Gòtic, hi ha un edifici màgic camuflat entre molts altres. La seva màgia no és per tothom i per aquest motiu moltes persones mai el veuran, ni podran sentir l’esperit que el caracteritza. Tanmateix, a altres persones se’ls apareix en algun moment de la seva vida per oferir-los-hi una casa plena d’amor, calma i protecció.
Aquesta casa té un equip educatiu que a vegades sembla que tingui “superpoders”, persones que t’acompanyen una part del teu camí donant-te confiança, estima i tranquil·litat. També et fan veure que el camí molts cops és difícil i que a vegades cauràs, però que sempre t’acabaràs aixecant. Aquestes no són paraules que surtin de l’equip educatiu, són paraules que tu mateixa t’acabaràs dient en sentir la gran evolució que fas amb el pas del temps en relació amb la gestió d’esdeveniments que et succeeixin i superis.
En entrar a la Casa de Recés ja portaràs amb tu eines per gestionar diversos moments vitals, però també n’aprendràs de noves, a través de l’equip de professionals, de les teves companyes, de les persones que estan al teu costat i de totes aquelles que apareguin en el teu camí els anys que viuràs allà. Tothom et donarà eines i oportunitats, tu seràs qui decideix si les agafes o no, però moltes d’elles les necessitaràs per continuar viatjant sola i arribar a aconseguir els teus propòsits.
I aquí la meva història, aquesta casa se’m va aparèixer fa cinc anys i el més curiós és que en feia bastants més que passava pel davant sense parar-ne atenció ni saber que seria la meva gran sort entrar-hi en algun moment.
Un moment de la meva vida en que em sentia cansada, sense saber realment què succeïa i a la vegada intentat interioritzar molta informació que m’havien donat i m’estaven donant. Va ser un moment complicat perquè em sentia paralitzada tant físicament com emocionalment. He de dir que tenia molt clar que volia seguir cap endavant, però no tenia les suficients forces.
Llavors va arribar l’hora d’entrar a la Casa de Recés, un moment que vaig viure amb molt neguit i alhora amb un sentiment d’incertesa que m’envaïa i em provocava por. Pocs dies vaig trigar a sentir que seria un espai segur i on poder créixer molt en tots els aspectes.
Els primers passos a la Casa són complicats perquè portes una gran motxilla a sobre i no controles com la gestiones, però és normal i aquests sentiments els hem d’acceptar i abraçar. Personalment, unes setmanes més tard de la meva entrada, vaig haver d’estar hospitalitzada per dolors a la panxa, i avui en dia puc afirmar que van ser per tots els nervis que vaig patir abans d’arribar a la Casa de Recés. Una vegada a l’hospital, em va venir un sentiment d’estima molt gran perquè les educadores van estar amb mi en tot moment, sense deixar-me d’animar i fent-me costat tota l’estona.
Vaig anar creixent a la Casa, aconseguint petits triomfs que em feien sentir bé amb mi mateixa com, per exemple, acadèmicament acabar batxillerat, començar i acabar un grau superior i començar la universitat. En l’àmbit laboral tenir un treball que em va omplir molt durant diversos anys.
Sempre vaig agrair molt l’oportunitat que em va regalar la meva treballadora social i totes les persones de la Casa de Recés que em van acollir amb els braços oberts i que mai me’ls han tancat, tot el contrari, cada cop me’ls han obert més. Per a mi són la meva família i aquesta és casa meva, un lloc on he crescut molt, ple de pau i amor.
El que va ser un tresor per mi i actualment ho és cada cop que hi vaig és arribar a casa i que sempre et preguntin com estàs. No li donem importància a aquesta simple frase, però per mi en té molta. També el fet de compartir alegries i veure la resposta tan bonica per part de l’equip i pel contrari, els dies que estava tan trista, que només necessitava plorar, que m’abraçaven i estaven al meu costat. Tanmateix, tota la confiança en mi i en les meves capacitats, que fins al moment no havia tingut, va ser una empenta preciosa per seguir avançant.
Actualment, visc a un pis compartit amb unes companyes molt boniques, estudiant el que m’agrada i treballant en una professió que per a mi és preciosa i que m’omple molt, amb un equip que em transmet molta llum cada vegada que el miro.
Així que gràcies per aquest meravellós regal.
