Mil il·lusions en una maleta. Tres quaderns en blanc a l’altra. Molts interrogants als quals només el futur pot donar resposta en tots dos equipatges, els de dues dones, la Martha i la Joselyn, que en etapes diferents de les seves vides i per raons diferents, van iniciar processos migratoris. La dècada en què un oceà les va separar passa factura, però també el temps posarà les coses a lloc. Perquè mare i filla s’estimen i amb això n’hi ha prou per curar ferides.

Separada i amb una nena de cinc anys, la Martha treballava i estudiava Comptabilitat Pública a la universitat, a Nicaragua. Però intuïa que al món hi havia alguna cosa millor del que li oferia el seu país, que la vida li tenia reservat un altre indret on créixer. Per a ella i per a la Joselyn. Amb vint-i-set anys va agafar una maleta carregada d’il·lusions i, el 2010, va arribar a Barcelona. Una amiga li havia dit que aquí hi havia feina i s’hi guanyaven diners. Separar-se de la Joselyn va ser dolorós, però la va deixar en les millors mans, les de la seva àvia paterna. Al cap i a la fi, només pensava estar fora un parell d’anys, treballar i estalviar per tornar al seu país, reformar la casa, petita i humil, i invertir en el futur de la seva filla. Però els dos anys es van anar allargant i, tot i que alguna vegada va pensar de tornar a Nicaragua, l’opció va anar perdent pes en favor d’una altra que augurava millor: reagrupar la seva filla a Barcelona. Els plans de la Martha van topar amb la negativa del pare de la menuda.

Per a la Martha, les opcions de trobar feina, amb estudis però sense papers, eren escasses. Sí que en va trobar com a empleada de la llar. Va estar cinc anys com a interna en una casa en la qual s’ocupava de totes les tasques domèstiques, a més de la cura dels fills de la família. I comptant els dies que quedaven per poder trucar a casa i parlar amb la seva nena. Parlar és un dir; amb llàgrimes es deien molt més que amb paraules. Com s’enyoraven. La Joselyn era massa petita per entendre les raons que van portar la mare a emigrar, però l’absència li feia mal i, d’una manera o altra, li ho feia saber. Posava barreres. De vegades, encara avui, les continua posant.

La Martha va iniciar una nova relació, es va quedar embarassada i va perdre la feina. El petit Jared va néixer el març del 2016, tan sols uns dies després que la seva germana, a milers de quilòmetres, bufés les espelmes del seu onzè aniversari. La situació econòmica de la família, amb la Martha a l’atur, però sense subsidi, va empitjorar. L’únic ingrés era el sou de la seva parella. Vista la situació, la treballadora social del CAP Drassanes va posar en contacte la jove mare amb la Fundació de l’Esperança, que, immediatament, la va incloure al programa maternoinfantil i li va prestar el suport de CaixaProinfància.

La participació en aquest programa li va deixar un temps per respirar i centrar-se en la criança d’en Jared mentre afrontava altres decisions. Els objectius inicials semblaven cada vegada més llunyans, i reagrupar la Joselyn li semblava gairebé impossible. Poc o res podia resoldre des de la distància. Va pensar que era el moment de tornar a Nicaragua, ja veuria si per un temps o per a sempre. Segons com estigués la situació allà. Va agafar el nadó, que tenia un any, i va tornar a Nicaragua. La retrobada entre mare i filla no va ser com totes dues esperaven. En Jared, sense voler-ho, es va convertir en una petita barrera en la relació. Reclamava tant la seva mare com necessitat tenia la Joselyn d’estar amb ella. Gelosia. Tots dos volien la mare en exclusiva. La situació socioeconòmica al país tampoc no havia millorat prou perquè la Martha plantegés quedar-s’hi. El pare de la Joselyn encara s’oposava al fet que la nena, que entrava en l’adolescència, se n’anés amb la mare. La Martha va tornar a Barcelona, però es va prometre a si mateixa que aconseguiria reagrupar la Joselyn, que la convenceria a ella i al seu progenitor.

Tornada a Barcelona i tornada a la Fundació de l’Esperança per activar alternatives de feina. Amb el suport d’Incorpora va accedir a un contracte laboral en un restaurant de Ciutat Vella. Va anar alternant períodes de feina i formació. Quan en Jared va començar la llar d’infants, la Martha va fer diferents cursos. Amb AESCO, per exemple, es va formar com a caixera i reposadora, va fer pràctiques al Carrefour i s’hi va incorporar per fer substitucions i com a personal de reforç. Després del confinament, va tornar a treballar al mateix restaurant.

Encara tenia al cap el pla de reagrupar la Joselyn. Ho havia d’aconseguir com fos. I l’ocasió es va presentar durant la festa de celebració dels quinze anys de la nena, que la Martha no es va voler perdre. Se’n va anar una altra vegada a Nicaragua amb en Jared. Guarda com una relíquia les fotos de la festa. La Joselyn, radiant, amb en Jared posant-li bé la cua del seu vestit llarg, imponent. Dos germans criats en la distància, que no es reconeixen com a tals. La Martha pateix, però sap que la Joselyn, a mesura que maduri, acabarà abraçant en Jared com el que és, el seu germà, un trosset d’ella mateixa.

La Martha aquells dies va sentir que el desig que fins aleshores havia estat només seu, portar la filla a Barcelona, la Joselyn començava a fer-lo seu. Ja estava llesta per fer el pas, per anar-se’n amb ella. I just aquella era la via per convèncer el pare, que fos la Joselyn qui li ho demanés. Ho va fer i va acceptar.

Tot i voler-ho, la decisió va deixar un forat al cor de la Joselyn. Abandonar la vida que es coneix no és fàcil, fa mal. Les ferides encara no han cicatritzat. Però les raons per fer-ho, diferents de les que una dècada abans havien empès la mare a emigrar, eren poderoses. Ella, que és una jove aplicada, volia estudiar i Barcelona n’hi donava més oportunitats. De poques paraules, el seu subconscient va parlar per ella. Quan va tocar preparar la maleta per al viatge, només hi va posar tres quaderns. Ni uns pantalons. Ni una dessuadora. Ni un pijama. Res. Només tres quaderns per estrenar i uns quants llapis.

Amb aquest equipatge, i un altre que li va preparar la Martha, la Joselyn arribava a Barcelona al començament del 2020, just abans que esclatés la pandèmia. Va donar temps que la Fundació de l’Esperança la incorporés al programa CaixaProinfància, però poca cosa més. Ni tan sols va poder començar l’escola. Va aprofitar les setmanes de confinament per aprendre piano. Quan les restriccions pel coronavirus es van començar a relaxar, la Joselyn es va incorporar a diferents activitats de la fundació, com el casal d’estiu, i fins i tot un any més tard va fer el curs de premonitora de lleure. Necessitava relacionar-se amb altres joves de la seva edat i acompanyament per afrontar la nova realitat. A la fundació, aquesta jove tímida i introvertida hi va trobar totes dues coses.

Com a bona estudiant que és, va aprendre de pressa català i va superar l’ESO i el batxillerat sense problemes. En aquest procés va tenir al costat la Fundació de l’Esperança, posant-li a l’abast tots els recursos, primer amb la participació al Centre Obert i després a l’Aula Jove per preparar les proves d’accés a la universitat. La fundació sabia que els aprofitaria i que compliria l’objectiu d’estudiar una carrera universitària. Sap que els estudis són el millor actiu per al futur, sigui aquí o a l’enyorada Nicaragua, i es deixa ajudar. Les bones notes que treu en donen fe.

El procés d’adaptació no ha estat fàcil. No ho pot verbalitzar, però els seus silencis són molt eloqüents.També les llàgrimes. Sent nostàlgia. Sent que aquí no encaixa. Té amics, però troba a faltar els que va deixar a Nicaragua. No acaba de digerir el procés migratori de la mare. La Martha, amorosa, espera pacient aquesta comprensió; sap que ho entendrà quan la Joselyn prengui decisions pròpies i es construeixi un projecte de vida. Com va fer ella. I igual que la Martha, la Joselyn vol anar a diferents països a experimentar coses noves. El Regne Unit i Alemanya consten a la seva llista de destinacions preferides. La Martha accepta i respecta els seus desitjos. Perquè així és l’amor que les uneix. Immens.

La Joselyn no acaba de pair el procés migratori de la seva mare. La Martha, amorosa, espera pacient aquesta comprensió.