Francesc Torralba és doctor en filosofia, teologia, pedagogia i història de l’art, i un dels referents del pensament humanista contemporani. La seva obra convida a reflexionar sobre com vivim, com ens relacionem i com li donem sentit a la vida. 

Vam comptar amb la seva ponència Vincles de qualitat per a la darrera Trobada de Voluntariat de la Fundació, una sessió molt enriquidora que ens va permetre identificar les cinc claus per a determinar quan un vincle és de qualitat des del pensament teòric, però, sobretot, des de l’experiència en el sector social i del voluntariat. 

A continuació, compartim una entrevista que recull les idees clau de la seva ponència i les connecta amb la pràctica quotidiana del voluntariat i l’acció social des d’una mirada centrada en la importància dels vincles com a font de dignitat, esperança i transformació.

A la conferència que vas fer a la Fundació de l’Esperança vas parlar sobre vincles de qualitat i en vas destacar cinc característiques. Podries explicar quines són?

Vaig mirar de destacar que el més essencial no és la quantitat de vincles que tenim, sinó la qualitat de les relacions que establim amb els altres. Hi ha una obsessió pel nombre de seguidors, però el més bàsic és tenir i mantenir vincles de qualitat. Un vincle de qualitat humana té, al meu entendre, cinc característiques: mútua benvolença, equitat en el tracte, confiança per ambdues parts, respecte a la llibertat de cada persona i, finalment, respecte a la seva dimensió íntima. El més bàsic en la vida no és a on es va, sinó amb qui es va. Hi ha vincles que fan bella la vida, que la fan agradable i amable, mentre que n’hi ha d’altres que són nocius, corrosius i desfan les persones física i espiritualment. 

La noció de simetria implica necessàriament que el vincle sigui recíproc?

La simetria és el reconeixement de la idèntica dignitat. Una relació de poder, de domini o d’explotació ja sigui explícita o implícita no pot tenir qualitat humana. L’equitat és reconèixer que som iguals pel que fa als drets. Som diferents en relació a les nostres característiques, però tenim la mateixa dignitat. Això és central per evitar formes d’exclusió, de classisme o d’humiliació. La simetria, però no vol dir reciprocitat. Hom pot reconèixer els drets a l’altre, però pot ser que l’altre no et reconegui els teus drets. La reciprocitat es produeix quan hi ha una mútua correspondència entre el que dones i el que reps i això no sempre és així en la vida personal, ni professional. Sovint, donem molt més del que rebem i, de vegada, rebem molt més del que hem donat. 

Quin missatge enviaries a les persones que fan una tasca voluntària i als professionals que es dediquen a projectes d’acció social, respecte als vincles de qualitat?

Cal evitar el paternalisme, la mirada condescendent o de superioritat. Cal aprendre a contemplar les potències latents de l’altre, allò que és capaç de fer, de dir o de desenvolupar. L’educació de la mirada és clau. De vegades, només veiem les limitacions i mancances dels altres, però no les seves potències latents, les possibilitats inèdites que atresora el seu ésser. Hem d’aprendre de les persones que es troben en situació de vulnerabilitat, hem d’aprendre de la seva resiliència, tenacitat, fortalesa, esperança i solidaritat. 

En el teu assaig Anatomia de l’esperança parles de l’esperança com una disciplina, i en dius que no és ingenuïtat, sinó la força que ens empeny a persistir i transformar la realitat. Com s’aprèn o s’exercita aquesta disciplina?

L’esperança és un aprenentatge difícil. Tendim al desencís, a la mirada apocalíptica, a veure-ho tot negatiu. L’esperança rau en entreveure possibilitats. No sempre es poden fer realitat de cop. Cal constància, treball comunitari, sembrar molt i tolerància a l’espera i a la frustració. Qualsevol projecte humà, sigui social, acadèmic, familiar o empresarial, requereix de la virtut de l’esperança. Ens cal compartir-la i sostenir-nos mútuament quan tot s’esfondra i només veiem foscor. 

Tens algun missatge final per a qualsevol persona que pugui estar llegint aquestes línies?

El compromís individual pot semblar petit i insignificant en el món, però és determinant per transformar la realitat. Qui té esperança, creu que és possible millorar el món, oferir un marc de vida diferent per als nostres fills i nets. Cal paciència i constància. Uns sembren i altres recullen. Nosaltres hem recollit el que altres van sembrar. ¿Què sembrem nosaltres perquè altres puguin recollir?