L’Ariadna és estudiant d’Arquitectura, tot just ha finalitzat el segon curs, i com a part del currículum del grau, aquest estiu havia de complir un requisit: fer 40 hores de voluntariat.

Tenia clar què buscava. «Volia fer coses amb nens, no volia posar-me en un museu», recorda. La seva mare li va parlar de la Fundació de l’Esperança, i d’un correu i una trucada amb el coordinador de voluntariat, en va sortir el seu lloc al torn del casal d’estiu, amb el grup de secundària.

Els primers dies van ser d’adaptació. Mai havia treballat amb un grup d’adolescents ni en un context socioeducatiu, i aquesta experiència era tot un repte, però les educadores la van acollir de seguida. Després d’un primer dia de coneixença, van arribar jornades plenes d’activitats: pàdel surf, piscina, platja, el Museu Olímpic… Arribava a casa cansada, però molt contenta, explica. El seu rol era el de donar suport a les educadores en allò que calgués, des de preparar una activitat fins a ajudar a preparar l’espai per als àpats. 

Quan ja tenia el ritme agafat, va arribar un dels moments que la va marcar. Cap al quart dia, va establir un vincle especial amb alguns dels participants de qui havia estat més pendent. Sobretot, amb una noia. «Em va començar a dir que no marxés mai, que em quedés», recorda. «Em va dir que havia estat molt bona voluntària, que em trobaria a faltar i que esperava que ens tornéssim a veure.» No va ser l’única, altres nois li van dir el mateix. «Allò em va fer pensar a continuar durant el curs.»

Aquest va ser el punt d’inflexió en què allò que havia començat com una obligació s’havia convertit en una cosa que volia continuar. «Ara dono gràcies que la universitat m’hagi obligat a comprometre’m, perquè m’ha agradat i vull continuar», admet. I el canvi va ser ràpid: «A partir del segon o tercer dia ja…», recorda. «Venia, m’ho passava bé i sortia contenta; no em suposava cap esforç.»

Fins i tot, va trobar un pont inesperat amb els seus estudis. «També m’agrada que ho vaig poder portar cap a l’arquitectura. Faig edificis i faig habitatges per a persones. Veure diferents realitats pot portar a saber que, quan dissenyes per algú – sigui gent gran, o jove – has de saber per a quin tipus de persona ho estàs fent.» I d’aquí passa a una idea que repeteix sovint, la de trencar prejudicis. «Molta gent en té, sobretot amb aquesta zona, perquè la consideren perillosa. Jo els diria que és molt maca.» Veïna de l’Eixample, admet que abans no s’acostava fins aquí: «M’ha ajudat a conèixer altres “Barcelones”.»

De l’experiència se’n queda també amb una mirada nova sobre el lleure educatiu: va descobrir que darrere de cada activitat hi ha un valor que es treballa encara que els infants no en siguin del tot conscients. «En aquell moment no penses que, si estàs fent un joc de relleus, estàs treballant la cooperació. Però, vist des de dins, inconscientment ho acabes aplicant tot», reflexiona.

Ara la seva intenció és tornar a la Fundació durant el curs per ajudar amb el reforç educatiu. Sap que la carrera li demana moltes hores, però ho té clar: «Per un dia a la setmana ho puc combinar tot.» I a qui s’ho estigui pensant, li ho recomana sense dubtar: «Si t’agraden els nens, és una experiència molt gratificant. I, a més, t’ho passes superbé.»

«M’he sentit molt còmoda. M’agrada tant que continuaré amb el que pugui.»