La rosa vermella d’Armènia
Alvard

L’Alvard avui mira enrere i somriu amb tendresa a la jove que, amb vint anys, va arribar a Barcelona per començar una nova vida al costat d’en Samuel, el seu marit. Si pogués, li xiuxiuejaria a l’orella que no pateixi, que per moltes pedres que es trobi al camí, i que sovint li resultin insalvables, tot anirà bé. Amor, asil, genocidi armeni, pobresa, exclusió residencial i, per sobre de tot, moltes ganes de forjar-se un nou futur s’entremesclen a la història de l’Alvard, un nom que en armeni vol dir ‘rosa vermella’ i que diu molt de com és: sota una aparença fràgil i delicada, s’hi amaga una dona forta amb una voluntat de ferro.

Nascuda a Meghri, una petita localitat al sud d’Armènia, a la frontera amb l’Iran, país del qual només la separa el riu Araks, l’Alvard va emigrar amb els pares i el seu germà petit a la ciutat russa de Rostov. Tenia dotze anys i Rússia, amb un idioma que no dominava, li va semblar poc acollidora. L’adaptació no va ser fàcil, però amb perseverança i esforç, i el suport de la comunitat armènia de Rostov, ho va aconseguir. Va acabar l’escola i es va matricular a la Universitat Federal del Sud per cursar estudis d’Economia. Va ser en aquesta època, a l’etapa universitària, quan va conèixer en Samuel, un jove armeni, físic i advocat, que vivia a Barcelona des del 2004 després d’haver fugit de Rússia amb tota la família, pares i germans, per motius sociopolítics. Ho van deixar tot enrere; la seva vida estava en joc.

L’Alvard i en Samuel es van conèixer en un fòrum d’internet en què joves armenis debatien sobre el genocidi contra el seu poble. Es calcula que entre un milió i mig i dos milions de civils armenis van ser perseguits i assassinats pel govern dels Joves Turcs a l’imperi Otomà, entre el 1915 i el 1923. Dies, setmanes i mesos de xerrades, ja en privat, fora del fòrum, però encara en la distància, els van animar a tenir una trobada cara a cara. La primera, a Armènia. La seva estimada Armènia. La seva pàtria. Ell va viatjar des de Barcelona; ella, des de Rostov. Aquella cita va acabar, mesos després, en casament. També a Armènia. L’Alvard va tornar a Rostov per acabar el quart curs d’Economia i l’estiu del 2009 es va instal·lar a Barcelona per començar una nova vida.

A diferència de la inhòspita Rostov, Barcelona la va abraçar. S’hi sentia feliç, lliure i relaxada. En Samuel i l’Alvard vivien amb els pares d’ell, els seus dos germans, tots dos metges, i les seves dones. Quan les parelles joves van començar a tenir fills, van arribar a ser dotze persones de tres generacions sota el mateix sostre. Van viure moments molt feliços, no exempts de les friccions pròpies de la convivència, tot i que els diners, per la dificultat de trobar feina, escassejaven. L’Alvard va traslladar el seu expedient acadèmic a la Universitat de Barcelona i es va disposar a estudiar l’últim curs de la carrera. Malgrat que va aprendre castellà en temps rècord durant l’estiu, la tasca va resultar més complicada del que s’esperava. Encara no sabia català, algunes matèries se li van entravessar i es va quedar embarassada de la seva primera filla. El primer any va aprovar algunes assignatures; el segon, ja amb la petita Ana a casa, va ser més difícil i es va haver de rendir. No podia pagar el sobrecost que suposa matricular-se d’assignatures suspeses. Va deixar els estudis. És una espina que té clavada, que li fa mal.

Gràcies a ajudes com la renda mínima d’inserció de la Generalitat de Catalunya (substituïda el 2017 per la renda garantida de ciutadania) i alguns estalvis, la família amb prou feines anava trampejant. Fins que la situació socioeconòmica es va fer insostenible i una entitat social els va parlar de la Fundació de l’Esperança. L’entitat va abordar de manera integral i sistèmica la situació de la jove parella, centrant-se en les seves competències i potencialitats. Es va acordar un pla d’acció amb l’Alvard i en Samuel que incloïa el suport per cobrir necessitats bàsiques a través de l’entitat L’Hora de Déu i la participació dels dos fills en el programa CaixaProinfància.

Amb els adults es va orientar l’acció a reforçar i adequar les seves capacitats a les demandes del mercat de treball per mitjà del programa Incorpora, que va facilitar la realització de cursos i l’accés a pràctiques en empreses. Tots dos eren joves preparats sobradament, amb dos títols universitaris en el cas d’en Samuel, i amb domini de diverses llengües: armeni, rus, anglès, castellà i una mica de català. Però aquests coneixements no els servien gaire per trobar feina. Amb en Samuel, a més de mitjançar en diferents ofertes laborals, es va treballar per millorar la seva ocupabilitat per mitjà de diferents cursos del Servei Català d’Ocupació: logística, recursos humans, construcció… En el cas de l’Alvard, un curs d’atenció al client que li va permetre una primera feina a la cadena C&A.

“Es va abordar de manera integral i sistèmica la situació de la jove parella, centrant-se en les seves competències i potencialitats”

El temps, l’escolta i l’interès per la seva història van ser clau en la feina amb la família. Això va permetre generar un vincle a través del qual l’equip de la Fundació de l’Esperança els va poder conèixer millor, entendre la situació que travessaven i com la vivien i, per descomptat, conèixer les seves aspiracions.

Es trobaven en aquests processos de formació i de cerca activa de feina quan la situació es va tornar a tòrcer i de quina manera. Van viure un desnonament. Un dels germans d’en Samuel, el que era el titular del contracte de lloguer de l’habitatge que compartia tota la família, se’n va anar a un altre pis amb la dona i els fills. Els que es van quedar no van poder fer front al pagament del lloguer; tampoc no podien accedir a un habitatge social perquè no eren titulars del contracte d’arrendament. L’Alvard reprimeix una llàgrima quan recorda aquells temps tan foscos. Ells, que venien de famílies en què no es coneixia la penúria, s’havien d’enfrontar amb una nena de tres anys i un nadó acabat de néixer, el seu segon fill, en Daniel, a un desnonament. Però hi havia llum al final del túnel, una llum que encenia la Fundació de l’Esperança, que va facilitar a l’Alvard i a la seva família l’accés a un pis de lloguer social de l’entitat Foment de l’Habitatge Social, amb la qual tenia un conveni de col·laboració. Fins que la família no pogués accedir al pis, la fundació va acordar amb serveis socials un allotjament provisional, un interval que va durar sis mesos. Poder disposar de l’habitatge va generar en la parella la tranquil·litat i la seguretat necessàries per centrar-se en la seva formació i cerca de feina. I en van trobar, ella a l’empresa Barça Licensing Merchandising, on encara treballa ja amb un contracte indefinit, i ell en una empresa mediambiental.

Era el seu moment. Per fi, anaven a viure tots quatre, com una família, a casa seva. Van quedar enrere les nits en vetlla, la por del futur, la vergonya de no poder ser autosuficients. L’Alvard no es vol imaginar què hauria passat amb ells sense l’ajuda de la Fundació de l’Esperança. Una ajuda material, però també anímica. A cada cita, l’Alvard hi arribava trista, enfonsada, i en sortia amb ganes, amb esperança. La fundació els va ajudar a no rendir-se. Els va proporcionar la pau mental necessària. I ells, que en tot el procés van demostrar una gran resiliència, van posar tota l’empenta i el compromís, amb el seu futur i amb la criança i l’educació dels fills, per tirar endavant.

“La fundació els va ajudar a no rendir-se. Els va proporcionar la pau mental necessària.”

En Samuel i l’Alvard sabien que l’ajuda no era per a sempre, que havien d’estalviar i pensar en un projecte de vida autònom. I van estalviar, i van treballar i van estalviar més fins que van poder accedir a un primer habitatge en propietat. De tenir un futur hipotecat a tenir una hipoteca sobre l’habitatge, un gir copernicà. La cirereta d’aquesta nova etapa va ser el naixement el 2019 d’en Dante, el menut de la família.

Però hi ha una cosa que ara amoïna l’Alvard, fins a l’extrem de posar-se a plorar, i és la seguretat dels seus pares, instal·lats una altra vegada a Meghri, una zona que està gairebé en conflicte permanent per culpa de la disputa territorial sobre l’Alt Karabakh. Li agradaria tenir-los a prop, allunyar-los del xiulet de les bales, però els pares ni s’ho plantegen. Ells són armenis, allà hi tenen la seva vida, la seva terra.

Els somnis de l’Alvard, tret d’un que no es permet confessar, passen ara pels seus fills, per veure’ls créixer feliços i fent realitat les seves il·lusions. L’Ana vol ser biòloga; en Daniel, futbolista, com ho va ser el seu pare de jove, i militar a les files del Barça. I que tots tres, l’Ana, en Daniel i en Dante, portin la pàtria armènia dins del cor i se’n sentin orgullosos. L’Alvard vol posar el seu granet de sorra perquè el seu país i la seva història no desapareguin. L’existència d’Armènia, amb només tres milions d’armenis dins del país i set a la diàspora, està en joc. Així doncs, a casa parlen armeni; l’Ana ja el sap llegir i escriure, en Daniel comença ara amb la millor mestra, la seva mare, i no hi ha festa, sigui Nadal o Pasqua, en què a casa d’en Samuel i l’Alvard no se serveixin àpats típics d’Armènia. Com ara la tolma, una recepta a base de carn picada i arròs embolicada en fulles de parra. Un mos l’origen del qual es disputen diversos països, des de Grècia fins a Turquia, passant per Armènia i altres països caucàsics.

L’Alvard avui mira enrere i, amb tendresa, li xiuxiueja a la jove que va arribar a Barcelona amb vint anys: “No pateixis. Tot ha anat bé.”

Van quedar enrere les nits en vetlla, la por del futur, la vergonya de no poder ser autosuficients.
Comparteix