De tu a tu. De cor a cor. De dona a dona. La Lia sap de l’ajuda que protegeix de debò, de la que acompanya sense jutjar, de la que embolica en una abraçada. I ho sap no tan sols per la seva formació –és psicòloga i terapeuta Gestalt–, sinó sobretot perquè en els moments més durs de la seva vida ella va rebre aquest suport reparador, en l’àmbit material, però també en l’emocional, i sent que és des d’aquesta experiència vital, des d’aquest reconeixement de l’altre, com més ajuda. Amb la Fundació de l’Esperança, la Lia ha aconseguit tancar el seu cercle virtuós.

Un curs de guió cinematogràfic va portar aquesta jove portuguesa a instal·lar-se a Barcelona des de la seva Aveiro natal per un període de sis mesos. Aquest era el pla inicial, però diversos girs narratius inesperats van canviar la pel·lícula de la seva vida. Tot i que amb tints de drama, el film està ple, com la protagonista, d’amor, bondat, tendresa i esperança. Ep, espòlier! La pel·lícula té final feliç. La Lia avui és una dona tremendament feliç. Més que mai.

El suport emocional que va rebre va ser vital quan la família va rebre el diagnòstic d’en Gael.

Fem un flashback per reprendre l’inici de la història. Era el 2008 quan la Lia, amb vint-i-set anys, va aterrar a Barcelona. Es va enamorar a primera vista de la ciutat i, al cap de sis mesos, va decidir quedar-s’hi. Aveiro li quedava petita. Els primers anys van transcórrer plàcidament. Gràcies al seu domini de l’anglès, a més del portuguès, li va resultar molt fàcil trobar feina en un call center i, a més, cobrava el que no havia guanyat mai al seu país exercint de psicòloga al Servei d’Ocupació i Formació de Portugal. Va encadenar vuit anys de contractes en diferents centres d’atenció telefònica fins que va dir prou i va apostar per treballar com a terapeuta Gestalt, disciplina en la qual s’havia estat formant a Barcelona. Llicenciada en Psicologia per la Universitat de Coïmbra, no va trobar mai el temps ni els diners per convalidar-se el títol a Espanya.

Any 2014, un nou personatge entra en escena: en Gonçalo, també portuguès, de l’Algarve, i també terapeuta Gestalt. A diferència del que li va passar amb Barcelona, el seu no va ser un amor a primera vista; la seva relació es va cuinar a foc lent. Es van instal·lar al Raval, en un pis de 35 metres quadrats, que tots dos també feien servir per a les seves teràpies, pel qual pagaven 790 euros. Amb els ingressos anaven tirant, uns mesos millor que altres, perquè, sense contracte, no hi ha vacances, pagues dobles, subsidi d’atur o baixes laborals. En Gonçalo té esclerosi múltiple, amb una discapacitat reconeguda del 37 %, i tot i que fa temps que no té brots, el cansament de vegades pot més que ell. Tres anys després, un embaràs va omplir de felicitat la parella. Van viure la gestació amb la il·lusió d’uns pares primerencs; poc s’imaginaven el nou gir de guió que els esperava. El petit Gael va arribar al món el juny del 2018. El nadó va néixer amb poc pes, hipotònic, amb dificultats per succionar i rigidesa a la musculatura del coll.

Amb un nounat que requeria atenció especial, la Lia no va poder tornar a treballar vuit hores al dia. En Gonçalo, per la seva malaltia, tampoc. Els ingressos familiars se’n van ressentir. Ells, que es pensaven que amb amor n’hi havia prou per criar un fill, van haver de recórrer als serveis socials a demanar ajuda. Va arribar un moment en què no en tenien prou ni per als bolquers d’en Gael.

Del lloguer del pis, millor no parlar-ne. La pandèmia va afegir més llenya al foc que els consumia. Va ser el personal del Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç (CDIAP) del Raval, al qual acudia en Gael a sessions de fisioteràpia i estimulació, qui els va parlar de la Fundació de l’Esperança. Les portes de l’entitat se’ls van obrir i això ho va canviar tot. Hi van trobar el suport que els calia, però sobretot van rebre molta tendresa, molta acceptació i molt acompanyament. En Gael, que acabava de fer un any, es va incorporar al programa CaixaProinfància, des del qual es va activar el suport econòmic a alimentació i higiene, i la Lia es va vincular al servei d’inserció laboral de la fundació. La jove mare, a qui no li cauen els anells per treballar, va accedir a diferents ofertes de feina: netejadora, monitora de menjadors escolars, professora d’anglès… La Lia agraeix tots els recursos que li van posar a disposició des del 2019, però el que més valora és l’acompanyament que hi va rebre, un acompanyament allunyat de la condescendència, de l’ai, pobreta! o l’escrutini crític, l’alguna cosa deus haver fet per estar així. Un acompanyament que apodera, que respecta l’autonomia personal. Dona’m la mà que recorrerem plegats el camí.

El suport emocional que va rebre a la fundació va ser de vital importància per a la Lia quan la família va rebre el diagnòstic d’autisme d’en Gael. Ella sabia que el seu menut era diferent, no mirava als ulls, no responia al seu nom. Intuïa alguna cosa, però el món li va caure a sobre quan li van donar la notícia. La Lia tenia una visió molt estereotipada de l’autisme. Ha hagut de fer el dol pel fill que no ha tingut, pel fill que ha projectat des de petita, per poder veure i connectar amb el nen que ha tingut. Amb el seu nen, amb en Gael, que ha estimat des del primer minut. En aquest procés, i a causa de la poca informació que tenia sobre la condició que pateix en Gael, la culpa la va anar consumint. En Gonçalo, en canvi, va viure la situació amb molta més enteresa. Per l’experiència vital que té, accepta tot el que ve amb molt d’amor i tranquil·litat. Per a la Lia, el seu company ha estat la millor medicina. També ha estat una font de sanació la formació de doula que està rebent gràcies a una beca que el centre de formació Espai Mima’m, de Llavaneres, va oferir a la Fundació de l’Esperança i que, sense dubtar-ho, va ser per a ella. Amb el curs, ha sanat l’embaràs, el part i el postpart; s’ha reconciliat amb ella mateixa. En paral·lel, també amb beca i al mateix centre, ha fet altres estudis sobre lactància materna i li han ofert un altre curs sobre supervisió de casos. Està entusiasmada.

La Lia compaginava algunes feines amb classes d’anglès en un centre privat, primer com a monitora d’estiu i després com a professora unes hores a la setmana. Després del confinament per la pandèmia el 2020, especialment dur per a la família, tancada en un pis de 35 metres quadrats i amb un nadó que començava a fer les primeres passes, la Lia i en Gonçalo van anar recuperant els ingressos i una certa estabilitat laboral i econòmica, però van haver de deixar el pis.

No els van renovar el contracte de lloguer i, amb els preus pels núvols, no podien accedir-ne a un de nou. Per sort, uns coneguts els van oferir instal·lar-se a casa seva fins que trobessin un lloc per viure. Avui, i gràcies al gir de guió que ve a continuació, han pogut llogar un habitatge que poden pagar. És un soterrani, sí, i això explica que tingui un preu assequible, però en poc temps l’han convertit en una llar acollidora plena de llum, color i amor.

El novembre del 2022, la Lia va rebre una trucada de telèfon que li va canviar la vida. Era la Fundació de l’Esperança per oferir-li una feina, amb contracte, per descomptat, per treballar mitja jornada com a suport al programa maternoinfantil de l’entitat. La Lia no s’ho podia creure, quina sort que tenia. Però l’oferta no té a veure amb la sort, sinó en com és la Lia i en tot el que dona i es dona als altres. La fundació estava esperant la més petita oportunitat per contractar-la, conscient que la seva experiència, haver estat usuària, li aporta un plus. No és el mateix viure que veure una situació, un problema. La manera en què la Lia es comunica i es relaciona amb les mares que assisteixen al programa, a qui rep sempre amb somriures i petons, ve d’un lloc on ella ha estat i on tots, si la situació es torça, podem arribar a estar.

Per primera vegada, la Lia, que encara imparteix algunes classes d’anglès a les tardes, està fent el que li agrada més a la vida i per un salari digne, que li ha permès demanar la retirada de l’ingrés mínim vital (IMV) que li van concedir l’any passat. Aquest corrent d’amor, respecte, complicitat, d’acompanyament i reconeixement que uneix amb un fil invisible totes les dones del programa, siguin usuàries o treballadores de la fundació, alimenta la Lia. Tant que fins i tot en Gael ho percep, nota una energia diferent, més positiva; el menut està molt més alegre i comunicatiu des que la mare treballa a la fundació. En Gael va a l’escola, segueix les seves teràpies i, tot i que és un nen no verbal, es comunica mitjançant gestos i pictogrames. És un nen feliç. I la Lia més, per en Gael, per en Gonçalo, per ella, per la feina que fa el programa amb les mares i per poder saciar-li el desig de tornar a altres dones tota la bondat que ha rebut ella. Amb aquest cercle virtuós tancat per fi, la Lia està representant el paper de la seva vida. Bé que es mereix un premi.

Un fil invisible que uneix totes les dones del programa, siguin usuàries o treballadores de la fundació.