Vam comptar amb la seva ponència Vincles de qualitat per a la darrera Trobada de Voluntariat de la Fundació, una sessió molt enriquidora que ens va permetre identificar les cinc claus per a determinar quan un vincle és de qualitat des del pensament teòric, però, sobretot, des de l’experiència en el sector social i del voluntariat. 

A continuació, compartim una entrevista que recull les idees clau de la seva ponència i les connecta amb la pràctica quotidiana del voluntariat i l’acció social des d’una mirada centrada en la importància dels vincles com a font de dignitat, esperança i transformació.

A la conferència que vas fer a la Fundació de l’Esperança vas parlar sobre vincles de qualitat i en vas destacar cinc característiques. Podries explicar quines són?

Vaig mirar de destacar que el més essencial no és la quantitat de vincles que tenim, sinó la qualitat de les relacions que establim amb els altres. Hi ha una obsessió pel nombre de seguidors, però el més bàsic és tenir i mantenir vincles de qualitat. Un vincle de qualitat humana té, al meu entendre, cinc característiques: mútua benvolença, equitat en el tracte, confiança per ambdues parts, respecte a la llibertat de cada persona i, finalment, respecte a la seva dimensió íntima. El més bàsic en la vida no és a on es va, sinó amb qui es va. Hi ha vincles que fan bella la vida, que la fan agradable i amable, mentre que n’hi ha d’altres que són nocius, corrosius i desfan les persones física i espiritualment. 

La noció de simetria implica necessàriament que el vincle sigui recíproc?

La simetria és el reconeixement de la idèntica dignitat. Una relació de poder, de domini o d’explotació ja sigui explícita o implícita no pot tenir qualitat humana. L’equitat és reconèixer que som iguals pel que fa als drets. Som diferents en relació a les nostres característiques, però tenim la mateixa dignitat. Això és central per evitar formes d’exclusió, de classisme o d’humiliació. La simetria, però no vol dir reciprocitat. Hom pot reconèixer els drets a l’altre, però pot ser que l’altre no et reconegui els teus drets. La reciprocitat es produeix quan hi ha una mútua correspondència entre el que dones i el que reps i això no sempre és així en la vida personal, ni professional. Sovint, donem molt més del que rebem i, de vegada, rebem molt més del que hem donat. 

Quin missatge enviaries a les persones que fan una tasca voluntària i als professionals que es dediquen a projectes d’acció social, respecte als vincles de qualitat?

Cal evitar el paternalisme, la mirada condescendent o de superioritat. Cal aprendre a contemplar les potències latents de l’altre, allò que és capaç de fer, de dir o de desenvolupar. L’educació de la mirada és clau. De vegades, només veiem les limitacions i mancances dels altres, però no les seves potències latents, les possibilitats inèdites que atresora el seu ésser. Hem d’aprendre de les persones que es troben en situació de vulnerabilitat, hem d’aprendre de la seva resiliència, tenacitat, fortalesa, esperança i solidaritat. 

En el teu assaig Anatomia de l’esperança parles de l’esperança com una disciplina, i en dius que no és ingenuïtat, sinó la força que ens empeny a persistir i transformar la realitat. Com s’aprèn o s’exercita aquesta disciplina?

L’esperança és un aprenentatge difícil. Tendim al desencís, a la mirada apocalíptica, a veure-ho tot negatiu. L’esperança rau en entreveure possibilitats. No sempre es poden fer realitat de cop. Cal constància, treball comunitari, sembrar molt i tolerància a l’espera i a la frustració. Qualsevol projecte humà, sigui social, acadèmic, familiar o empresarial, requereix de la virtut de l’esperança. Ens cal compartir-la i sostenir-nos mútuament quan tot s’esfondra i només veiem foscor. 

Tens algun missatge final per a qualsevol persona que pugui estar llegint aquestes línies?

El compromís individual pot semblar petit i insignificant en el món, però és determinant per transformar la realitat. Qui té esperança, creu que és possible millorar el món, oferir un marc de vida diferent per als nostres fills i nets. Cal paciència i constància. Uns sembren i altres recullen. Nosaltres hem recollit el que altres van sembrar. ¿Què sembrem nosaltres perquè altres puguin recollir?

Hi ha més de 200 infants, adolescents i joves que es beneficien del servei, dividits en grups segons l’edat i l’etapa formativa en què es troben. Els acompanyen una trentena de persones voluntàries, que formen equip amb els educadors i les educadores dels Serveis Educatius.

Pels alumnes, el servei va més enllà del fet d’estar una tarda fent deures i resolent dubtes. Significa poder estar en un espai adequat a les necessitats de l’estudi, amb un ambient tranquil on poder concentrar-se. A més, disposar de l’ajut dels voluntaris és especialment valuós per ells i elles, donat que, en moltes ocasions, els seus familiars no han rebut la mateixa educació o no dominen prou l’idioma per oferir aquest suport.

Pels voluntaris i voluntàries és igualment beneficiós: els permet participar d’un projecte que promou la convivència, la solidaritat i la integració mentre viuen una experiència única, que els aporta aprenentatges que no han adquirit de cap altra manera.

Així ho explica la Raquel, que fa reforç al grup de 1r i 2n d’ESO:

Cada setmana espero amb il·lusió que arribi el dijous per compartir la tarda amb els nens i els educadors de la Fundació de l’Esperança. 

En una societat cada cop més individualista, trobar un espai d’acció on implicar-te personalment i dedicar el teu temps a acompanyar, escoltar, aprendre, reflexionar i gaudir… Crec que és un autèntic privilegi!

La Justine, estudiant de Periodisme i Ciències Polítiques i voluntària al grup de 3r i 4t d’ESO, afegeix:

Ser voluntària m’ha fet veure les coses des d’una altra perspectiva. Més que ajudar amb els deures, es tracta d’estar present, d’escoltar i acompanyar. De vegades és un repte, sobretot quan estan cansats, però també és gratificant veure com aprenen i confien en tu. És una experiència que et canvia.

Així doncs, gràcies a la implicació de persones com la Raquel i la Justine, la Fundació pot rebre a centenars d’alumnes del barri i oferir-los l’oportunitat d’estudiar en un espai adequat i amb el suport de persones que es converteixen en referents per ells i elles.

El programa es va posar en marxa per donar resposta a l’arribada de famílies ucraïneses fugint del conflicte bèl·lic que travessa el seu país. Des de llavors, compta amb la participació activa de la Fundació de l’Esperança a través del servei d’Atenció Social, que actualment està obert a facilitar l’acollida a persones amb l’estatus de refugiades sigui quin sigui el país d’origen.

La tasca de la Fundació de l’Esperança consisteix a atendre a les famílies que s’interessen per acollir, valorar que es compleixin les condicions necessàries per fer-ho, i resoldre tots els dubtes que puguin tenir. A partir d’aquí, l’equip d’Atenció Social està present per acompanyar a la família durant tot el procés i facilitar-lo, resolent totes les qüestions que puguin anar sorgint. Entre aquestes, destaquen temes d’origen cultural, com els hàbits d’alimentació o aspectes relacionats amb la comunicació.

Les famílies que ja han acollit persones refugiades a casa seva coincideixen en l’encert d’haver-ho fet. A més de ser una oportunitat per oferir una ajuda molt necessària, permet conèixer noves cultures, construir vincles significatius i contribuir en la integració de persones que comencen una nova vida. Tot, mentre es viu una experiència inoblidable, tal com expliquen els qui ja l’han viscuda. Així ho expressa Sílvia Romeu, que amb la seva família acull un noi procedent de Burkina Faso:

“Vam parlar amb la seva mare i em va preguntar si el veia bé, si menjava… Aquell moment va ser molt emocionant. Et poses en la pell d’una mare que ha deixat marxar un fill i que no en sap res, d’ell. Ens deia: “després de tres anys, per fi respiro».

Sílvia Romeu (família d’acollida)

Si t’agradaria formar part d’aquesta iniciativa, visita la pàgina oficial del programa: Programa d’acollida de persones refugiades – Fundació «la Caixa».

Actualment, s’ofereixen quatre tallers diferents, cadascun enfocat a una necessitat o un aspecte específic. En primer lloc, es duu a terme el Taller de currículum i marca personal en sessions individuals per a poder treballar de manera personalitzada i en profunditat el currículum i la marca de cada participant. La Isabel, una de les voluntàries que dinamitza el taller, explica com és l’experiència:

“En general, els candidats volen causar bona impressió i sembla que no estan nerviosos, però a mesura que avança l’entrevista, potser per desconeixement de l’idioma, veiem que alguns no saben ben bé què esperen de nosaltres.

Molts dels participants tenen perfils de baix nivell però flexibles per a adaptar-se a diferents alternatives laborals. Fins i tot sense saber si els podrem ajudar a trobar feina, es mostren sempre molt agraïts.

A mi, personalment, m’enriqueix el contacte amb persones de diferents nacionalitats, situacions i expectatives, i em satisfà si la meva aportació els ajuda a trobar un lloc de treball”.

Per un altre costat, el Taller d’entrevistes i autoconeixement es realitza en grups de cinc o sis persones i es divideix en dues parts: una per treballar l’autoconeixement i una per participar en simulacions d’entrevistes. Es tracta d’un exercici important perquè els assistents guanyin seguretat de cara a entrar en processos de selecció de personal.

Així ho confirmen el Manel, el Francesc i el Jordi, voluntaris que imparteixen el taller des de fa més de cinc anys:

“És sorprenent com en una sola sessió arriba a pujar l’autoestima dels participants. A més, veiem com aprenen i ràpidament fan seus molts dels aspectes que es treballen en el taller”.

El Taller d’informàtica per a la cerca de feina també està ideat per grups reduïts, de màxim sis participants. S’ensenya als participants a gestionar eines genèriques, com el correu electrònic, i eines específiques per a la cerca de feina, com LinkedIn i d’altres plataformes similars.

En últim lloc, els tallers d’ofimàtica s’orienten a l’ús de dues eines: el Word i l’Excel. S’estructuren en quatre sessions per a cada eina i es presenten com una oportunitat per adquirir competències informàtiques essencials en molts llocs de treball.

Cadascun dels tallers està conduït per voluntaris amb experiència professional en la selecció de personal i en informàtica. Així, els participants reben un acompanyament de qualitat per part de persones que coneixen les competències a treballar de primera mà. Pau Quintana, tècnic de l’equip d’inserció laboral i responsable dels tallers, afirma:

“Crec molt en la utilitat d’aquests tallers i en el servei que fan en el pla de treball de cadascú.”

Entre ara i l’estiu, s’espera que 150 persones participin en un o més d’aquests tallers en què, pas a pas, puguin adquirir confiança i autonomia per avançar cap a la inserció laboral.

A la Fundació de l’Esperança, la mentoria social és present en diferents programes i especialment en aquells dirigits a joves, com són Incorpora Jove i la Casa de Recés. Aquests joves es troben en moments vitals de transició preparant-se per als reptes de la vida adulta. Per a ells és de gran utilitat poder establir un vincle amb un mentor que els ofereixi suport, comprensió i orientació en el seu propi procés personal.

“La mentoria social com una eina potent que ajuda a construir futurs.”
Ofelia Ricciardeli, Coordinadora de Voluntariat.

Avui, 17 de gener Dia Internacional de la Mentoria Social, se celebra la Jornada Estatal del Dia Internacional de la Mentoria a la qual assistim per a conèixer experiències i bones pràctiques d’altres entitats.

A través d’aquesta nova experiència, les famílies poden descobrir la riquesa històrica de l’entorn en què viuen i coneixen millor la ciutat. Tal com explica la Candelaria, una de les persones que hi va participar:

«El Gòtic a Barcelona sempre em va commoure, però haver-lo descobert a través de les narracions del David va ser una experiència fascinant. Els seus relats, les seves històries i fins a les seves estratègiques pauses em van transportar 2.000 anys enrere.

Va despertar la meva imaginació i la història va cobrar vida.

El Gòtic, per a mi ja no serà igual… ara el conec en més profunditat. Va ser un camí d’anada. Esperaré altres oportunitats per a continuar descobrint la bella Barcelona.

Encantada amb l’experiència!»

Així, la visita d’enguany ha servit com a prova pilot per a la seva implementació al Gòtic. La bona acollida que ha tingut per part dels participants ha donat llum verda per començar a plantejar-la com una activitat regular a la Fundació. 

Donat el seu èxit, enguany ha estat obert durant tot el curs i se n’han ampliat els horaris i la capacitat. La novetat principal és l’obertura de l’Aula Jove els divendres a la tarda, de manera que les persones usuàries compten amb unes hores més a la setmana per fer servir l’espai i els serveis que s’hi ofereixen. També s’ha eixamplat la franja d’edat a qui va dirigit, que ja va dels 16 als 21 anys.  

La supervisió la duen a terme una dotzena de persones voluntàries que ajuden als i les joves mitjançant estones de reforç individual en una diversitat de matèries (anglès, biologia, economia, física, matemàtiques i química)

Val a dir que l’Aula Jove no és només un espai d’estudi, sinó que també s’hi organitzen activitats lúdiques i didàctiques per completar la formació dels i les joves. D’aquesta manera, fa anys que se’ls acompanya durant el seu recorregut educatiu i de desenvolupament personal en un entorn segur.

Tot l’equip i les activitats són coordinades per dues persones que ara, acostant-se al final de curs, observen amb satisfacció tot el recorregut que els i les joves han fet en els darrers mesos.

L’aparellament

La Mery, mare sola d’un nen de quatre anys treballa en una finca a la zona alta de Barcelona. Ella ja havia participat en els grups de suport del matern infantil dels Serveis Educatius de la Fundació, quan l’Àlex era un nadó. Tot i que fa més de 30 anys que viu a Catalunya, la Mery sentia la necessitat d’integrar-se millor i crear xarxa a la ciutat. A més, se sentia sola davant dels dubtes que genera escolaritzar un fill, més encara en plena pandèmia, sense poder visitar els centres i sense conèixer la burocràcia necessària per fer els tràmits (online). La Ruth, voluntària de la Fundació de l’Esperança, també és mare. Treballa a la Fundació ”la Caixa” i viu prop de la feina de la Mery, de manera que coneix bé la zona i les seves escoles.

Per aquest motiu i d’altres, com qüestions més personals o de caire pràctic i amb el coneixement de les usuàries i de les voluntàries, la Berta i la Montse del servei d’Atenció Social decideixen emparellar mentores i mentoritzades.

Motivacions

A partir d’aquí es proposa un programa de treball amb uns objectius a aconseguir, en principi en sis mesos, un termini que enguany s’ha allargat a un any per la pandèmia. “Tot i que fa molt de temps que visc a Barcelona sempre m’he relacionat amb gent del meu país d’origen” afirma la Mery. “Ara tinc un fill nascut aquí i vull que se senti còmode i no tinc una estructura familiar propera en la que recolzar-me” diu, “és per això que em ve molt de gust crear vincles i l’entorn escolar n’és una oportunitat”. I és que “si no fos per la Ruth, probablement hagués escolaritzat el meu fill al lloc equivocat i no m’hagués atrevit a relacionar-me o anar a cap festa d’aniversari de nens de l’escola on he conegut gent”, assegura mentre riuen amb la Ruth. Ella diu “he après molt de la Mery i de la seva capacitat d’aprenentatge”. Una “experiència de vida” que també transcendeix a nivell familiar, “perquè els meus fills m’han vist dedicar temps -com a mínim un dia a la setmana durant tot un any- a una altra persona que em necessita i penso que això també els enriqueix a ells i els educa en valors”, afirma la Ruth. Tots estem “penjant d’un fil” a l’exclusió, assegura.

Si bé el projecte ha arribat a la seva fi amb tots els objectius d’escolarització, empoderament personal i creació de xarxa aconseguits, la Mery i la Ruth asseguren que la seva relació persistirà més enllà del mateix.