L’emprenedoria corre per les venes de l’Oner. Ho va viure a casa seva, a Veneçuela. Fill de comerciants, els seus pares van posar en marxa diferents negocis. Ell també ho va intentar amb només divuit anys, però després d’haver fet tot el treball de camp, l’estudi de mercat, d’haver esbrinat què necessitava per obrir una pizzeria, un altre es va quedar amb la idea i el negoci. L’experiència li va deixar un regust agredolç, però no va acabar amb les ganes que tenia d’emprendre i de volar. El 2007, pocs dies abans de fer vint-i-un anys, va anar fins a Sitges, on ja vivia una de les seves germanes.

Amb ganes de menjar-se el món, l’Oner va anar rodant de cuina en cuina, tant si era un xiringuito de platja o un bar de menús com un restaurant d’upa. A Sitges, a Vilanova i la Geltrú, a Cubelles, a Barcelona… Va aprendre cuina entre brases, paelles i cassoles, va descobrir nous productes i va introduir-ne als menús altres de molt apreciats a la seva terra, com el mango verd. El seu procés de formació com a xef va culminar quan a Barcelona va treballar per a un reputat cuiner del qual també va aprendre els secrets de la rebosteria i unes quantes receptes que, encara avui, continua elaborant. 

Durant llargs mesos, la fundació va ajudar l’Oner a elaborar un pla de negoci que fos viable.

I va ser treballant en un restaurant d’aquest xef que l’Oner va conèixer la Diana, una jove russa que tot just havia acabat un màster a Barcelona i que, per guanyar-se uns euros, feia unes hores en aquest local del Born rebent els clients. El restaurant va tancar i, ja com a parella, es van tornar a traslladar a Sitges, on la germana de l’Oner els va oferir feina. A ell, per portar un restaurant de menjar a la brasa que acabava d’obrir amb un soci; a ella, que ja havia decidit quedar-se a Espanya, servint copes en un pub. I allà, per omplir el temps lliure, la Diana va preparar el seu primer pastís de formatge. El resultat va ser… espectacular!

L’aventura a Sitges es va acabar, també amb un gust agredolç per a l’Oner, que va veure com les promeses econòmiques que li havien fet no es complien. Tornada a Barcelona. Gràcies a la seva experiència i a un acurat book de presentació, amb fotos de les seves creacions gastronòmiques, a l’Oner no li va ser difíciltrobarfeina.Va rebre l’encàrrec de posar en marxa un restaurant especialitzat en brunch. Els primers proveïdors de pastissos que va tenir no li van agradar; ell, que de rebosteria en sap, pensava que no era un producte de qualitat. Així doncs, va plantejar que la Diana preparés el seu cheesecake per servir al restaurant. Els propietaris van acceptar la idea, i també van plantejar que per què no feia altres pastissos, com el de pastanaga o el vistós red velvet. Amb l’ajuda i els coneixements de l’Oner, la Diana va posar fil a l’agulla, va bussejar en receptes, va investigar ingredients i va provar i provar fins que els pastissos van sortir del forn amb una nota de deu. Al cap d’uns mesos, el projecte es va truncar per a l’Oner. Es va quedar a l’atur. I gairebé al mateix temps que perdia la feina, la Diana va saber que estava embarassada de la seva primera filla, la Yara. I ara, què? Doncs a fer pastissos i a vendre’ls a restaurants. Dit i fet, perquè l’Oner és així de resolutiu. Anaven tirant, però calia fer un pas més enllà per formalitzar la situació i poder facturar als clients. L’Oner va pensar a capitalitzar el poc atur que tenia i donar-se d’alta a autònoms. I això, com es fa? Va anar a la seva oficina bancària per buscar-hi consell i ajuda i el que hi va trobar va ser més que això. Hi va trobar la clau de pas del seu futur. El van derivar a la Fundació de l’Esperança, on li van donar la mà i el van acompanyar fins que la seva idea de negoci, Dulzura Mía, va ser una realitat.

La Roser, la responsable de la línia d’autoocupació de la Fundació de l’Esperança, hi va aportar el seny; l’Oner, la rauxa. El primer que van fer a la Fundació de l’Esperança va ser ajudar l’Oner en el procés de donar-se d’alta a la Seguretat Social com a treballador autònom. Amb això ja podia facturar i buscar més clients. Però amb trenta pastissos a la setmana no n’hi havia prou per accedir a finançament. Per tant, l’Oner i la Diana es van llençar a buscar més clients, a vendre més pastissos… Del forn de casa cada nit sortien més i més pastissos. Amb uns números més bons, la fundació ho va veure més clar i durant llargs mesos va ajudar l’Oner a elaborar el pla de negoci per demostrar-ne la viabilitat i la solidesa per obtenir un microcrèdit de MicroBank. Però per fer-ho era imprescindible tenir un local on instal·lar l’obrador. Setmanes de cerca infructuosa fins que un bon dia, mirant per la finestra de la cuina de casa, l’Oner va veure que als pisos que construïen a la cantonada acabaven de col·locar una sortida de fums. Eureka! La sortida de fums que necessitava. Va anar a interessar-se pel local, va presentar una proposta detallada sobre el negoci que hi volia muntar i la sort va voler que la propietària, que havia fet el seu patrimoni en el sector dels forns de pa, hi confiés. No tan sols s’avenia a llogar el local, sinó que els donava quatre mesos de carència –en lloc dels dos que l’Oner havia demanat– perquè poguessin condicionar l’espai.

Amb el precontracte de lloguer va córrer cap a la fundació, que, amb la mateixa rapidesa, va iniciar els tràmits perquè li concedissin un microcrèdit de 25.000 euros per tornar en sis anys. Gairebé la meitat del préstec va servir per comprar electrodomèstics, i una altra part important, per adaptar el local a les necessitats del futur negoci. El juliol del 2019, Dulzura Mía estrenava obrador i una petita botiga, amb una vitrina, per satisfer la demanda creixent dels restaurants i captar el públic del carrer. En aquell moment, l’Oner i la Diana elaboraven cent pastissos a la setmana. Uns pastissos que, per cert, repartien en bicicleta. Quan van poder, es van comprar una bici elèctrica per fer més fàcil i ràpida la distribució.

El negoci marxava i ells, amb la petita Yara de dos anys, eren feliços. Per captar més clients particulars, van signar un contracte amb una plataforma de repartiment de menjar a domicili. Però va arribar la pandèmia i l’estat d’alarma, que va portar els restaurants al tancament. Els forns de Dulzura Mía van començar a funcionar a mig gas; gairebé no venien res. Fins que van signar un contracte amb una altra plataforma de repartiment de menjar a domicili i, d’aleshores ençà, la màquina que avisa de les comandes no ha deixat de sonar. Fins i tot en van rebre una des de l’estranger, una dona d’Alemanya que volia enviar un pastís al seu fill que vivia a Barcelona.També d’un client que va clicar tots els productes disponibles, des de pastissos sencers fins a porcions, per un import superior a tres-cents euros. I no era un error, no, el client sabia que la seva dona tenia ganes de dolç i la va obsequiar amb tota la botiga. Dia de la Mare, mones de Pasqua, aniversari…, forns a tot gas. I llavors l’Oner va veure l’oportunitat de reorientar el negoci. No més restaurants, alguns dels quals van tardar mesos a saldar el deute de la pandèmia amb Dulzura Mía, i a focalitzar-se en el client particular.

La Fundació de l’Esperança es va amoïnar per ells durant el confinament, els trucava per saber com estaven i va ser qui els va posar sobre la pista dels préstecs extraordinaris que es concedien per pal·liar els efectes de la pandèmia. Gràcies a un d’aquests crèdits van poder obrir una segona botiga. I ja van per la cinquena, a diferents ubicacions de Barcelona, amb més de vint treballadors contractats que comparteixen els mateixos valors i la passió per la feina ben feta. L’Oner i la Diana són del tot conscients que amb cada lloc de treball que creen ajuden un grup familiar, i n’estan molt orgullosos. Una família que creix en el pla laboral, però també en el personal. El 2021 la parella va donar la benvinguda a la seva segona filla, l’Adriana.

L’Oner sap que sense la Fundació de l’Esperança la història de Dulzura Mía seria diferent. Hi va aprendre a madurar les idees, a tenir tota la informació abans de capbussar-se en un projecte. El seny enfront de la rauxa. Ara, cada pas que fa està meditat, ben preparat i planificat. No es poden fer passos falsos. Perquè, amb tot aquest aprenentatge, l’Oner i la Diana preparen l’expansió de Dulzura Mía a altres barris de Barcelona i a localitats perifèriques i planegen obrir un local per servir-hi brunch. A poc a poc, fent-ho cada dia una mica millor, sent honestos amb ells mateixos i amb els clients. Per continuar amb un pla tan rodó com els seus deliciosos pastissos.

Amb cada lloc de treball que creen ajuden un grup familiar, i n’estan molt orgullosos.

Fa vuit anys va decidir col·laborar com a voluntari. Avui segueix, tres tardes a la setmana.

Hi va haver un temps, fa anys, que l’Antonio, el tercer de cinc germans d’una família de pagesos de Riudoms (Baix Camp), vivia per treballar, per triomfar. Estava en mode èxit. Èxit econòmic. Llicenciat en Física, i després d’una breu experiència laboral en un laboratori, que va deixar perquè no li acabava d’agradar el que hi feia, va començar a treballar en una empresa nounada –avui se’n diria start-up– de restauració. La seva prioritat eren les vendes, els marges, els objectius, la prima… I així va ser durant molts anys. Però va arribar un dia en què la companyia, que ja s’havia convertit en un actor important del sector, va canviar de mans. Després de prop de tres dècades de servei, els nous propietaris van decidir prescindir de l’Antonio.Tenia cinquanta anys i s’havia quedat sense feina. Se li va enfonsar el món. Aquest cop tan dur va ser, en realitat, una oportunitat per reenfocar la seva vida i fer realitat el que quan era jove havia après de les lectures estiuenques de textos que aprofundien en el sentit de la vida i en el paper de cadascú al món. Cal transitar per la vida fent les coses bé i fent el bé, deixant una empremta positiva, de manera que quan ja no hi siguem, quan morim, hi hagi persones que siguin una mica millors del que haurien estat si no haguessin interactuat amb tu. Perquè aleshores el bé es propaga indefinidament en el temps, pot arribar a ser enorme.

No és que fins llavors no hagués fet el bé. És clar que el feia, amb la família, la seva gent, amistats, l’entorn. L’Antonio és, en essència, una persona bona. Però va decidir fer un pas més. Va trobar una feina que li agradava, també en el sector de la restauració, i que li permetia dedicar temps a altres coses que el satisfeien i li resultaven més gratificants que engreixar el compte corrent. Gràcies a aquesta decisió, avui se sent l’home més feliç del món.

Es va vincular a la Fundació de l’Esperança. La seva dona, la Roser, feia un suport de mentoria amb dos joves d’origen siri que van arribar a Barcelona, amb la seva mare, desplaçats per la guerra i per la devastació que patia la seva ciutat, Alep. A les trobades es recalcava el reforç de la llengua, però també aspectes relacionals que tenien com a objectiu afavorir-ne la inclusió i que els nois comencessin a teixir una xarxa de persones de contacte a Barcelona. La Roser, en veure la fragilitat –tant física com emocional– dels germans, va suggerir que l’Antonio se sumés a les sessions. Una mentoria familiar, va pensar, podria aportar elements positius als joves, per no dir que per a ella era un suport comptar amb el seu marit. La Fundació de l’Esperança va acceptar la proposta i l’Antonio s’hi va apuntar encantat. L’experiència, que els va portar a compartir taula i estovalles en més d’una ocasió, va resultar molt positiva per als uns i els altres.

El contacte amb aquests joves va marcar un abans i un després. L’Antonio es va interessar per altres projectes de l’entitat i va decidir col·laborar-hi com a voluntari. D’això, ja en fa vuit anys. Avui, tres tardes a la setmana, fa reforç de diferents assignatures, bàsicament matemàtiques i física, a alumnat de secundària i batxillerat que estan en el projecte Aula Jove de la Fundació de l’Esperança, a més d’ajudar, quan cal, joves residents de la Casa de Recés. També forma part del grup de voluntaris i voluntàries que brinden suport als estudiants que es preparen per a les proves d’accés a la formació professional i a la universitat.

La recompensa que en rep és molt gran i és el que l’enganxa al projecte. Si cal, allarga una estona més l’atenció a un alumne, gairebé fins que s’apaguen els llums de la fundació, perquè entengui el problema que té davant o en pugui afrontar un més. Va, va, cinc minuts més, un altre exercici. Ànims, ho pots fer. Però el coneixement, les matemàtiques, són l’excusa. És tan important que aprenguin les fórmules del moviment rectilini com que sàpiguen que poden ser bons estudiants, ajudar-los a guanyar autoestima, de la qual normalment van escassos, que es convencin que poden arribar a forjar-se un futur per ells mateixos en alguna cosa que els agradi i que en aquest camí se sentin segurs i acompanyats. Es preocupa per ells, pel seu benestar, els escolta, fins i tot de vegades a fora de l’aula. L’Antonio i tots els altres voluntaris de l’entitat són referents positius per a uns joves que moltes vegades no en tenen.

L’Antonio sent que rep més del que dona. Gràcies és l’última paraula que sent abans de sortir de l’aula. I també sent que això l’obliga, com l’obliga l’esforç que fan algunes famílies perquè els seus fills rebin formació. L’Antonio no sap fer les coses malament, no les hi ha fet mai, però treballa amb més tenacitat si cal per estar a l’altura d’aquestes famílies amb recursos escassos, però amb molt de compromís. No faria classes per diners, perquè la docència no és la seva vocació, però sí que ho fa, i encantat, per ajudar, per fer tirar endavant aquests nois i noies i s’acabin construint el seu propi futur.

Ara entén per què la seva mare, quan era petit, li deia que s’acomiadés dels professors en acabar el curs. És gratificant, dona felicitat. Igual de feliç que es va sentir quan una de les seves alumnes va anar a dir-li al setembre que al juny havia aprovat l’examen que l’havia ajudat a preparar. Celebra els seus èxits com si fossin propis.

D’aquí a uns anys, poc més d’un lustre, l’Antonio es jubilarà de l’empresa per a la qual treballa. Posarà fi a la seva vida laboral remunerada. Però no pensa de cap manera jubilar-se del voluntariat. No es veu assegut al sofà llegint el diari o fent passejos al sol; amb més temps, més hi podrà fer. Ja té al cap noves idees per facilitar l’aprenentatge de les matemàtiques, perquè, sosté, les matemàtiques poden enganxar una part dels alumnes sempre que s’ensenyin bé. Si no, s’acaben odiant

El contacte amb aquests joves és un bany de realitat. Una realitat que li fa mal. Sent que no té la capacitat per arreglar el món, però sí que hi vol posar el seu granet de sorra per millorar-lo, perquè aquests nois i noies tinguin les oportunitats que els han negat per néixer on han nascut. Unes oportunitats que ell sí que va tenir i que, al costat de la Roser, també ha proporcionat als seus tres fills. Uns nois que saben la sort que han tingut a la vida i que entenen perfectament que el seu pare intenti ensenyar matemàtiques a altres joves amb menys oportunitats i educar-los en valors. Tant ho entenen i tan bon exemple ha estat el que han rebut a casa, amb la generositat de la Roser i l’Antonio, que dos d’ells, els petits, ja han fet tasques de voluntariat a la Fundació de l’Esperança. La solidaritat corre per les venes d’aquesta família.

L’Antonio no vol aplaudiments pel que fa, vol que tota l’ovació se l’enduguin els joves que, amb el suport de la Fundació de l’Esperança, es llauren un futur. Ell només dona les gràcies a l’entitat per haver-li ofert l’oportunitat de donar un cop de mà i anima més persones a ajudar, cadascú des de la seva experiència i possibilitats.

L’Antonio, diu fent gala d’una modèstia sincera, és només l’Antonio. Però qui el coneix sap que l’Antonio és molt Antonio. Tant de bo hi hagués més Antonios. El món seria un lloc millor.

L’Antonio no vol aplaudiments pel que fa, vol que tota l’ovació se l’enduguin els joves que, amb el suport de la fundació, es llauren un futur. 

La Luna va néixer al si d’una família marroquina en una ciutat del sud d’Espanya banyada pel Mediterrani. Filla única, va ser una nena educada en l’obediència i en la caduca premissa del qui et vol bé et farà plorar. No només pel pes de la tradició i els vells costums, sinó també per la pressió de l’entorn social. A la Luna li estava prohibit tenir amigues, anar sola enlloc. No, no i no. I més nos pel simple fet de ser dona. Educació estricta i restrictiva amb uns arguments que ella, des de petita, no entenia ni compartia.

Educació estricta amb uns arguments que ella, des de petita, no entenia ni compartia.

Amb la primera menstruació, als onze anys, el pare es va plantejar que deixés els estudis. Ja era una dona, hora de buscar-li marit. Per sort, la idea de deixar l’escola no va prosperar; per desgràcia, sí la de casar-la. Als dotze la van prometre amb un home que li doblava l’edat. Ella no volia aquella vida, volia estudiar i un futur en el qual tingués l’última paraula. Va intentar una vegada rere l’altra, i sempre sense èxit, que els pares l’escoltessin, l’entenguessin. Ni parlar-ne. Ho feien pel seu bé, li deien. Dona sola, mala vida, hi afegien. Tampoc l’home amb qui l’havien promès no entenia les seves raons, al contrari, es volia casar i com abans, millor. Ansietat, estrès, soledat, ràbia i plor. Però, per una vegada, la sort va caure del seu costat i el compromís es va trencar al cap de tres anys, per raons que no tenien res a veure amb la seva negativa, sinó per uns malentesos entre les famílies. Els pares van continuar buscant candidats a marit, mentre ella, cada vegada més desesperada, buscava refugi en els estudis, la seva gran passió, i en la lluna.

Va arribar l’hora de fer el salt a la universitat i, per estudiar el grau en l’àmbit social que volia, s’havia de mudar a una altra ciutat, lluny, ben lluny de casa. Per fi, va pensar, s’alliberaria del jou patern.

Cras error. Es va traslladar a Catalunya, a casa d’una cosina del pare, una dona que va resultar ser més estricta, severa i incomprensiva que els mateixos progenitors. L’acord entre totes dues famílies amagava, a més, una clàusula de la qual ella, aleshores, no en sabia res: es casaria amb el fill d’aquella família. De la il·lusió per anar a la universitat a la crua realitat només van passar uns mesos. La vida amb aquella dona, que cada dos per tres li parlava del fill, era un calvari. La pressió es va intensificar i al cap de pocs mesos ja li va parlar de tenir relacions amb el jove. Ni parlar-ne, es va dir. I va trucar als pares perquè hi intervinguessin. I la conversa va ser una galleda d’aigua freda: sí, hi havia un compromís. Una altra vegada per què, per què no l’escoltaven, perquè no l’entenien, per què no respectaven la seva voluntat. Mare i fill van mirar de forçar la situació; ella es moria de por. De nou, atacs d’ansietat i l’aparició de l’insomni; es quedava desperta tement que l’home, de caràcter violent, entrés a l’habitació. Els estudis van tornar a ser el seu refugi i la seva salvació.

Els seus precs queien altra vegada en sac foradat. Es va fixar una data per al casament. Se sentia sola i perduda. No hi havia sortida. Desesperada, es va sincerar amb dues companyes de classe amb qui havia fet amistat. Les noies van trucar a serveis socials i la Luna va acabar trobant el suport que tant li calia en Valentes i Acompanyades, una associació que treballa per acabar amb els matrimonis forçats, una greu manifestació de violència contra les dones, contra la seva autonomia, integritat física i emocional. Contra el seu projecte de vida. Una violència invisible i complexa, però que existeix. També aquí, a prop nostre. A Catalunya, els Mossos d’Esquadra n’han intervingut uns dos-cents casos en catorze anys.

La Luna va encetar una nova etapa a la seva vida. Per primera vegada se sentia acompanyada, per primera vegada no era jutjada ni pressionada. La van deixar decidir i van respectar les seves decisions. L’entitat li va buscar un allotjament perquè pogués sortir de la casa. No va ser un pas fàcil, estava entre l’espasa i la paret. Volia fugir d’aquell destí, però alhora sentia que traïa els pares, que els estava fent mal. Ja amb el suport de l’entitat, hi va fer un nou intent d’entesa. Els va trucar per telèfon. Però ells tornaven amb el tretze són tretze, la van acusar de ser una ingrata i la van sotmetre a xantatge emocional. Així doncs, trencada per dins, més del que ja ho estava, va agafar les maletes i se’n va anar. La primera nit va ser un malson. Sense poder dormir, presa del plor i consumida pels dubtes. Verbalment maltractada durant tota la vida, a més d’haver patit episodis de violència física, aquella primera nit es va repetir una vegada i una altra totes les frases punyents del pare i la mare.

Hi va trencar tota la comunicació. Disposada a seguir la seva formació, va acabar el grau universitari i es va matricular en un màster a Barcelona, fet que implicava deixar el pis i traslladar-se de ciutat. L’entitat la va posar en contacte amb la Fundació de l’Esperança, que disposa de la Casa de Recés, un centre residencial que acull dones joves en situació de vulnerabilitat i que ofereix un acompanyament integral amb l’objectiu d’afavorir-ne la recuperació emocional i promou-re’n l’autonomia i apoderament per aconseguir una emancipació amb garanties.

Encara dèbil anímicament, amb l’autoestima per terra, anul·lada com a persona, en ple dol per la pèrdua dels pares i sense haver après a decidir per ella mateixa, la Luna va trobar a la Casa de Recés la pau i el suport necessaris per trobar-se a si mateixa i reconstruir-se.També va aprendre a demanar ajuda. La convivència amb altres joves amb situacions de violència a l’esquena, algunes amb experiències vitals semblants a la seva, també hi va ajudar. Es donaven suport mútuament. Allà va començar de debò a néixer la nova Luna.

El procés de recuperació es va truncar quan a l’estiu va anar a veure els pares. És una bona filla, els enyorava. I va aprofitar per fer-hi l’enèsim intent d’aproximació. El viatge va ser dur però revelador: ni ells no l’entenien ni ella no els entenia. Van tornar les pors i la distorsió, però l’equip de la Casa de Recés la va acollir i cuidar, li va donar suport i les eines per recompondre’s i tirar endavant. També la van ajudar a trobar una feina que li proporcionés ingressos per poder estalviar i preparar la seva sortida. Al marge de tota aquesta ajuda, el que la va mantenir serena era saber on volia anar. Quan va sortir de la casa, al cap de dos anys i quatre mesos d’haver-hi entrat, la Luna era una dona nova, que s’estimava i sabia cuidar-se. Els traumes i les ferides hi eren, i encara hi són perquè no desapareixen mai, però sap com gestionar-los. Quan se sent vulnerable, s’ho permet, perquè ja sap com recompondre-se’n.

I ha arribat on volia. Avui, amb prop de trenta anys, la Luna és una dona feliç, independent, oberta a la vida i a l’amor, segura i orgullosa de si mateixa, que treballa en el que l’apassiona, que ha après a anomenar família persones que no són de la seva sang, que ha fet les paus amb ella mateixa i amb el seu passat. També amb els pares. De cor generós, els ha perdonat. Al final ha estat més fàcil que ella entengués la seva família, encara que no en comparteixi la manera de veure la vida, que no que els pares l’entenguessin a ella. Què hi farem, no donen més de si, es repeteix. Els pares no ho reconeixen obertament, però també estan orgullosos de la seva nena. No li ho diuen, però li ho fan sentir. Han reprès un cert contacte i ara és ella qui posa els límits. Fins i tot es permet viatjar per visitar-los uns quants dies.

Avui dona les gràcies al seu jo nena, aquella menuda que parlava amb la Luna des del terrat, per haver estat forta, resilient i valenta. Per haver tirat endavant, per no haver desistit. Gràcies a aquella nena avui és on és i explica la seva història perquè altres nenes i joves no hagin de passar pel mateix. Els matrimonis forçosos existeixen, són una realitat invisible, una violència soterrada que, fins i tot de vegades, tenen un desenllaç fatal, com el cas de les joves germanes de Terrassa assassinades la primavera del 2021 al Pakistan. Però hi ha sortida, es pot alterar el curs del destí que han escrit els grans. És un camí dur, però val la pena recórrer-lo. La Luna en dona fe.

La Luna va trobar a la Casa de Recés la pau i el suport necessaris per trobar-se a si mateixa i reconstruir-se. Va aprendre també a demanar ajuda.

Separada i amb una nena de cinc anys, la Martha treballava i estudiava Comptabilitat Pública a la universitat, a Nicaragua. Però intuïa que al món hi havia alguna cosa millor del que li oferia el seu país, que la vida li tenia reservat un altre indret on créixer. Per a ella i per a la Joselyn. Amb vint-i-set anys va agafar una maleta carregada d’il·lusions i, el 2010, va arribar a Barcelona. Una amiga li havia dit que aquí hi havia feina i s’hi guanyaven diners. Separar-se de la Joselyn va ser dolorós, però la va deixar en les millors mans, les de la seva àvia paterna. Al cap i a la fi, només pensava estar fora un parell d’anys, treballar i estalviar per tornar al seu país, reformar la casa, petita i humil, i invertir en el futur de la seva filla. Però els dos anys es van anar allargant i, tot i que alguna vegada va pensar de tornar a Nicaragua, l’opció va anar perdent pes en favor d’una altra que augurava millor: reagrupar la seva filla a Barcelona. Els plans de la Martha van topar amb la negativa del pare de la menuda.

Per a la Martha, les opcions de trobar feina, amb estudis però sense papers, eren escasses. Sí que en va trobar com a empleada de la llar. Va estar cinc anys com a interna en una casa en la qual s’ocupava de totes les tasques domèstiques, a més de la cura dels fills de la família. I comptant els dies que quedaven per poder trucar a casa i parlar amb la seva nena. Parlar és un dir; amb llàgrimes es deien molt més que amb paraules. Com s’enyoraven. La Joselyn era massa petita per entendre les raons que van portar la mare a emigrar, però l’absència li feia mal i, d’una manera o altra, li ho feia saber. Posava barreres. De vegades, encara avui, les continua posant.

La Martha va iniciar una nova relació, es va quedar embarassada i va perdre la feina. El petit Jared va néixer el març del 2016, tan sols uns dies després que la seva germana, a milers de quilòmetres, bufés les espelmes del seu onzè aniversari. La situació econòmica de la família, amb la Martha a l’atur, però sense subsidi, va empitjorar. L’únic ingrés era el sou de la seva parella. Vista la situació, la treballadora social del CAP Drassanes va posar en contacte la jove mare amb la Fundació de l’Esperança, que, immediatament, la va incloure al programa maternoinfantil i li va prestar el suport de CaixaProinfància.

La participació en aquest programa li va deixar un temps per respirar i centrar-se en la criança d’en Jared mentre afrontava altres decisions. Els objectius inicials semblaven cada vegada més llunyans, i reagrupar la Joselyn li semblava gairebé impossible. Poc o res podia resoldre des de la distància. Va pensar que era el moment de tornar a Nicaragua, ja veuria si per un temps o per a sempre. Segons com estigués la situació allà. Va agafar el nadó, que tenia un any, i va tornar a Nicaragua. La retrobada entre mare i filla no va ser com totes dues esperaven. En Jared, sense voler-ho, es va convertir en una petita barrera en la relació. Reclamava tant la seva mare com necessitat tenia la Joselyn d’estar amb ella. Gelosia. Tots dos volien la mare en exclusiva. La situació socioeconòmica al país tampoc no havia millorat prou perquè la Martha plantegés quedar-s’hi. El pare de la Joselyn encara s’oposava al fet que la nena, que entrava en l’adolescència, se n’anés amb la mare. La Martha va tornar a Barcelona, però es va prometre a si mateixa que aconseguiria reagrupar la Joselyn, que la convenceria a ella i al seu progenitor.

Tornada a Barcelona i tornada a la Fundació de l’Esperança per activar alternatives de feina. Amb el suport d’Incorpora va accedir a un contracte laboral en un restaurant de Ciutat Vella. Va anar alternant períodes de feina i formació. Quan en Jared va començar la llar d’infants, la Martha va fer diferents cursos. Amb AESCO, per exemple, es va formar com a caixera i reposadora, va fer pràctiques al Carrefour i s’hi va incorporar per fer substitucions i com a personal de reforç. Després del confinament, va tornar a treballar al mateix restaurant.

Encara tenia al cap el pla de reagrupar la Joselyn. Ho havia d’aconseguir com fos. I l’ocasió es va presentar durant la festa de celebració dels quinze anys de la nena, que la Martha no es va voler perdre. Se’n va anar una altra vegada a Nicaragua amb en Jared. Guarda com una relíquia les fotos de la festa. La Joselyn, radiant, amb en Jared posant-li bé la cua del seu vestit llarg, imponent. Dos germans criats en la distància, que no es reconeixen com a tals. La Martha pateix, però sap que la Joselyn, a mesura que maduri, acabarà abraçant en Jared com el que és, el seu germà, un trosset d’ella mateixa.

La Martha aquells dies va sentir que el desig que fins aleshores havia estat només seu, portar la filla a Barcelona, la Joselyn començava a fer-lo seu. Ja estava llesta per fer el pas, per anar-se’n amb ella. I just aquella era la via per convèncer el pare, que fos la Joselyn qui li ho demanés. Ho va fer i va acceptar.

Tot i voler-ho, la decisió va deixar un forat al cor de la Joselyn. Abandonar la vida que es coneix no és fàcil, fa mal. Les ferides encara no han cicatritzat. Però les raons per fer-ho, diferents de les que una dècada abans havien empès la mare a emigrar, eren poderoses. Ella, que és una jove aplicada, volia estudiar i Barcelona n’hi donava més oportunitats. De poques paraules, el seu subconscient va parlar per ella. Quan va tocar preparar la maleta per al viatge, només hi va posar tres quaderns. Ni uns pantalons. Ni una dessuadora. Ni un pijama. Res. Només tres quaderns per estrenar i uns quants llapis.

Amb aquest equipatge, i un altre que li va preparar la Martha, la Joselyn arribava a Barcelona al començament del 2020, just abans que esclatés la pandèmia. Va donar temps que la Fundació de l’Esperança la incorporés al programa CaixaProinfància, però poca cosa més. Ni tan sols va poder començar l’escola. Va aprofitar les setmanes de confinament per aprendre piano. Quan les restriccions pel coronavirus es van començar a relaxar, la Joselyn es va incorporar a diferents activitats de la fundació, com el casal d’estiu, i fins i tot un any més tard va fer el curs de premonitora de lleure. Necessitava relacionar-se amb altres joves de la seva edat i acompanyament per afrontar la nova realitat. A la fundació, aquesta jove tímida i introvertida hi va trobar totes dues coses.

Com a bona estudiant que és, va aprendre de pressa català i va superar l’ESO i el batxillerat sense problemes. En aquest procés va tenir al costat la Fundació de l’Esperança, posant-li a l’abast tots els recursos, primer amb la participació al Centre Obert i després a l’Aula Jove per preparar les proves d’accés a la universitat. La fundació sabia que els aprofitaria i que compliria l’objectiu d’estudiar una carrera universitària. Sap que els estudis són el millor actiu per al futur, sigui aquí o a l’enyorada Nicaragua, i es deixa ajudar. Les bones notes que treu en donen fe.

El procés d’adaptació no ha estat fàcil. No ho pot verbalitzar, però els seus silencis són molt eloqüents.També les llàgrimes. Sent nostàlgia. Sent que aquí no encaixa. Té amics, però troba a faltar els que va deixar a Nicaragua. No acaba de digerir el procés migratori de la mare. La Martha, amorosa, espera pacient aquesta comprensió; sap que ho entendrà quan la Joselyn prengui decisions pròpies i es construeixi un projecte de vida. Com va fer ella. I igual que la Martha, la Joselyn vol anar a diferents països a experimentar coses noves. El Regne Unit i Alemanya consten a la seva llista de destinacions preferides. La Martha accepta i respecta els seus desitjos. Perquè així és l’amor que les uneix. Immens.

La Joselyn no acaba de pair el procés migratori de la seva mare. La Martha, amorosa, espera pacient aquesta comprensió.

L’existència de la Dhay no ha estat fàcil. No ho ha estat des del moment en què va néixer. Filla primogènita d’una família iraquiana resident a Bagdad, va venir al món amb una malaltia congènita. A la Dhay la van operar al seu país, però tot el que podia sortir malament va sortir malament. El 2006, gràcies a la iniciativa d’un mitjà de comunicació, quaranta infants iraquians amb diferents patologies van ser traslladats a Espanya per tractar-se de diversos mals. La Dhay, que aleshores ja tenia sis anys, era en aquest grup.

Exercir d’interlocutora i traductora de la família la va fer créixer abans de temps. 

Va aterrar a Barcelona de la mà del seu pare, l’Ali. La mare, la Wijdan, i els seus dos germans petits es van quedar a Bagdad. L’Hospital de la Vall d’Hebron va ser casa seva durant tres mesos, postrada en un llit després d’una seriosa intervenció quirúrgica, amb l’única companyia del seu pare. No es pot explicar amb paraules com la Dhay trobava a faltar la seva mare. Tampoc el pànic que la tenallava cada vegada que un metge o una infermera entrava a l’habitació. Els seus grans ulls negres, espantats, cridaven de por. Va arribar a odiar les bates blanques.

A mesura que acabaven els tractaments, els infants de l’expedició tornaven a l’Iraq. La Dhay es va quedar a Barcelona perquè els metges van advertir que si la menuda tornava al seu país quedaria compromesa la seva supervivència. Encara avui li calen supervisió i tractaments que requereixen ingressos hospitalaris anuals i seguiment mèdic. L’Ali i la Dhay es van quedar, amb el cost econòmic i emocional que comportava per a la família.

La Dhay va començar l’escola. Va aprendre les seves primeres paraules en català i en castellà tot el temps que va estar a l’hospital no va dir ni piu, només parlava en àrab amb el seu pare, i de mica en mica va anar superant el xoc cultural i idiomàtic i assumint la nova realitat. Però a la nena li faltava un dels pilars de la seva vida: la mare. Desconsol i por. L’aterria no veure-la mai més. Les trucades setmanals des del locutori eren l’únic contacte entre mare i filla. Fins que el 2012 aquests llargs anys d’absència es van acabar. La Wijdan es va poder reunir a Barcelona amb el marit i la petita. Els dos germans es van quedar a Bagdad a càrrec dels avis. No va ser fins al 2019, i gairebé per una carambola del destí, que els dos joves, després de molts intents frustrats, van poder viatjar a Espanya. La família, que va créixer el 2013 amb el naixement d’en Zain, per fi està junta.

Els primers anys d’escola es va anar forjant el somni de la Dhay de ser metgessa. Les ganes de guarir-se, de tenir prou coneixements per tractar la seva malaltia, eren superiors a la por que li feien les bates blanques. Però els estudis no li anaven bé, i no per manca de capacitat. La secundària no va ser fàcil, era una adolescent impulsiva i una mica reganyosa i no li va ser fàcil adaptar-se a un entorn que li ho va posar complicat. Va patir assetjament per culpa de la malaltia i també per portar el hijab, el vel islàmic. Va tenir problemes tant amb alumnes com amb professors de l’institut. I entre suspensos i repeticions de curs va abandonar el somni de ser metgessa.

Però aquí va arribar la Fundació de l’Esperança, per ajudar-la i aconseguir que no llencés la tovallola, que simplement reorientés els seus somnis. La família havia arribat a l’entitat el 2014, derivada pel Servei d’Inserció Social (SIS). La Wijdan i el petit Zain van entrar al programa materno-infantil. Tant el nadó com la mateixa Dhay immediatament van tenir el suport del programa CaixaProinfància; per a la mare es van activar recursos perquè aprengués castellà.

Durant molt de temps, la Dhay va haver de fer d’interlocutora i traductora de la família, un paper que no li corresponia per edat, que la va fer créixer abans de temps. Com altres infants de famílies migrades, va haver de representar els seus pares i participar en decisions amb la pressió afegida d’equivocar-se. A la Dhay, per exemple, li va tocar traduir processos importants per a la vida de la família. Ella, que només volia jugar i sortir amb les amigues, va haver de bregar amb problemes d’adults. En el cas de la Fundació de l’Esperança, la col·laboració de la Dhay en aquesta funció de traductora va ser clau per desenvolupar la intervenció i construir el vincle amb la família.

Veient les dificultats que tenia per tirar endavant en els estudis, la fundació va proposar a la jove participar en el Centre Obert per rebre reforç escolar. Malgrat que la seva assistència, per motius familiars, de vegades va ser irregular, la Dhay va millorar el rendiment i va aprendre una lliçó ben valuosa: la importància de continuar els estudis, de seguir formant-se i construir-se un projecte de vida. Li ho van dir tant, i encara li ho diuen, que la Dhay ja no entén el seu futur sense formació.

La Fundació de l’Esperança l’ha acompanyat en tot l’itinerari formatiu. Entre estades a l’hospital i situacions familiars complexes, es va preparar per entrar en un cicle superior d’auxiliar d’infermeria. Aquí va comptar amb l’ajuda dels voluntaris, que van fer bona la frase de Benjamin Franklin: “Explica-m’ho i ho oblidaré, ensenya-m’ho i ho recordaré, fes-me’n partícip i ho aprendré.” D’un zero a un vuit en matemàtiques. Una inesperada trava burocràtica va impedir que es pogués presentar als exàmens finals del cicle. Malgrat això, veient la seva implicació en l’itinerari i les ganes de tornar a estudiar, el 2021 la fundació la va animar a matricular-se en un grau mitjà en Tècnica de Cures Auxiliars d’Infermeria i, a més, el va poder fer amb una beca de la Fundació Nous Cims (beques ZING). Va acabar els estudis, amb les pràctiques corresponents a l’Hospital de la Vall d’Hebron. Al cap d’un mes la van contractar en una clínica de Barcelona i planeja continuar estudiant un grau superior.

L’acompanyament no ha estat només formatiu. També ha estat laboral. Va entrar al programa Incorpora Jove i va fer formació com a monitora de lleure. Les pràctiques les va fer a la mateixa fundació, a les colònies d’estiu de l’any 2021, i va continuar un altre mes com a voluntària. Es va encarregar de fer un taller de henna, que va entusiasmar tant els alumnes com les treballadores de l’entitat, que feien cua perquè la jove els tatués les mans amb aquest tint natural de color rogenc. Va gaudir molt de l’experiència, va fer molt bones amigues amb les companyes voluntàries i, sobretot, es va convertir en un referent positiu per a la canalla del casal. Això sí, cada dia arribava a casa esgotada. Exhausta però feliç.

Amb un somriure gairebé permanent, la Dhay parla dels plans que té. S’acaba de comprometre amb un jove iraquià que viu a Barcelona, però no té pressa per casar-se, vol seguir estudiant i guanyar autonomia personal. Tot i que la seva parella ho entén i ho respecta, la Dhay continua bregant en molts àmbits amb el que vol per al seu futur i els tradicionals cànons del seu país.

Però aquestes pedres no li frenaran els plans. Les adversitats que ha hagut de superar al llarg de la vida són moltes i més grans. Vol ser psicòloga. Aquest repte tampoc no se li resistirà.

Va aprendre la importància de continuar els estudis, de seguir formant-se i construir-se un projecte de vida.

Ell, enginyer, i ella, llicenciada en Educació. En Donis i la Carolina vivien bé a Veneçuela, a San Félix, a la riba de l’Orinoco. Tenien una vida estable i acomodada. Fins que l’economia del país va caure en picat. Es van haver de desprendre de propietats per viure, canviar els nens a una escola pública i sortejar com podien les retallades de serveis bàsics, quan no eren de l’aigua, de la llum, i el desproveïment d’aliments i problemes del transport públic. En Donis va passar de cobrar un sou mensual equivalent a 1.300 euros a només quaranta! El litre de llet, quan n’hi havia, va pujar fins a deu euros. Viure era impossible. Seguir a Veneçuela era impossible.

Li van oferir un contracte de mitja jornada. Per fi, podien començar a fer plans.

En Donis va ser el primer de la família. La seva mare i el seu padrastre ja vivien a Barcelona des de feia anys. Més d’una vegada li van oferir ajuda per fer el salt. Què esperes? I, vista la situació, no va esperar més. El juny del 2019 va arribar a una ciutat que ja coneixia com a turista, però aquesta vegada ho va fer amb un passatge només d’anada. Mentre la Carolina bregava amb les penúries de la seva terra, en Donis va començar a buscar feina. Sense papers, missió quasi impossible. Però ell volia treballar, tant li era de què, ni com, ni on. Necessitava diners per portar la seva família. Fos de paleta o recol·lectant verdures i hortalisses al Penedès, en Donis sempre aconseguia un jornal. Li era igual si eren quaranta o cinquanta euros. Treballar, estalviar, treballar, estalviar. I al cap de poc va aplegar prou diners per a un dels passatges; el padrastre li’n va prestar la resta perquè la Carolina i els petits Paul i Donis, d’onze i sis anys, volessin a Barcelona. Un deute que va arribar als quatre mil euros i que en Donis torna puntual a raó de dos-cents euros al mes.

La Carolina va demanar a en Donis tres mesos per poder vendre el cotxe i alguns estris i reunir una mica de diners per començar la nova vida a Barcelona. El llit, la rentadora, l’assecadora… Cada objecte que sortia per la porta de l’apartament deixava un buit a la casa i al cor de la Carolina. Però si s’ha de vendre per una bona causa, es ven. I punt. La veneçolana és així de pràctica. Per a la canalla aquest procés tampoc no va ser fàcil. I a cada interrogant que la Carolina resolia als fills, a ella se n’hi obrien dos. Va arribar el 22 d’octubre, data del vol a Barcelona. Després de més de dotze hores en cotxe des de San Félix fins a Caracas, acompanyada pel seu pare i amb un nen a cada mà,la Carolina va topar de cop amb un escull legal. La Unió Europa no reconeixia la pròrroga que li havien expedit al seu passaport caducat. No podia viatjar. Es va quedar a terra amb la motxilla, els nens i la incertesa de com resoldre el contratemps. Per insistent, va aconseguir un nou passaport al cap d’uns dies, però el tràmit, amb l’espera consegüent a Caracas i el canvi de bitllets d’avió, va fulminar els diners que havia aconseguit venent les seves pertinences.

El 20 de novembre tots tres van aterrar a Barcelona. En Donis els esperava, content. Començarien una nova vida. De zero. Però junts. Tots quatre. Poc s’imaginaven aleshores tot el que els quedava per passar i que una pandèmia global amenaçava passada la cantonada. Ni ells ni ningú. En Donis seguia treballant del que podia, de repartidor, fent mudances, i traient un jornal que, com a bon administrador que és, repartia en tres parts. Si en treia quaranta euros, deu els donava a la seva mare per a les despeses de la casa, deu per a ells i vint directes a la guardiola. Van escolaritzar els nens tot seguit a l’Escola Mediterrània, de la Barceloneta. Quan van conèixer la seva situació, els van aixecar els primers ponts d’ajuda.

L’Equip d’Assessorament i Orientació Psicopedagògica (EAP) del centre escolar va posar la família en contacte amb la Fundació de l’Esperança. Hi van tenir una primera reunió presencial un mes abans del confinament per conèixer-se i conèixer les seves necessitats i potencialitats. La família ja era atesa pel Servei d’Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats (SAIER) de l’Ajuntament de Barcelona. Però en Donis no volia la prestació i la casa que ofereix el pla d’asil; ell volia treballar, treballar i treballar i fer tirar endavant la família pels seus propis mitjans. I llavors va arribar el tancament del coronavirus. Menys possibilitats de feina i tancats en una casa amb cinc persones més. La Fundació de l’Esperança i la Creu Roja van activar un pla conjunt de suport a la família atesa la seva situació de fragilitat. Un treball en xarxa. Targetes CaixaProinfància per als nens, accés al banc d’aliments i molt d’assessorament sobre recursos i acompanyament per part de la fundació per mantenir la seva resiliència.

La convivència a la casa es va anar deteriorant. Així doncs, un més després de decretar l’estat d’alarma, es van mudar a una habitació minúscula, amb només un llit individual on dormien tots dos nens –per als pares, un matalàs a terra–, per la qual pagaven 450 euros mensuals. Millor allò que continuar a l’habitatge familiar.

Amb la relaxació de les mesures anti-COVID, la Fundació de l’Esperança va començar a plantejar alternatives de formació a la parella per aconseguir inserir-los laboralment quan tinguessin regularitzada la situació a Espanya. A la Carolina li van oferir participar en el curs d’Auxiliar de Geriatria en Atenció Domiciliària en col·laboració amb Sant Joan de Déu, dins del programa Incorpora. Sí, és clar, endavant. El que sigui. Va acabar la formació i, gairebé al mateix temps que obtenia el NIE, li van oferir un contracte de mitja jornada. Per fi, un contracte a la família. Podien començar a fer plans.

El contracte laboral d’en Donis va haver d’esperar. No va obtenir el permís de treball fins al març del 2021. Amb en Donis es va començar la intermediació laboral, valorant possibilitats de formació, però amb els estudis i l’experiència que tenia a Veneçuela, es va optar per la gestió directa d’ofertes de feina en un lloc que tingués un perfil de manteniment. El van ajudar amb el currículum i les ofertes laborals, que van arribar al cap de poc temps. Va entrar en quatre processos de selecció. En un, va superar la primera entrevista, la segona, la tercera i a la quarta va sentir les paraules que tant desitjava: “Benvingut, estàs contractat.” A qui va trucar primer per donar la notícia? A la Carolina? No. A la tècnica de la Fundació de l’Esperança que en tot moment va estar al seu costat. En Donis treballa a l’àrea de manteniment d’una empresa de Castellbisbal, amb un bon sou i amb possibilitats de promoció interna.

Una nova formació li va permetre fer un salt laboral.

Amb dos contractes i tot el que havien pogut estalviar, es van plantejar sortir de l’habitació minúscula i llogar un pis. Es van mudar l’1 de gener de 2022, un dia abans que en Paul, el gran, fes catorze anys. Com a mobiliari, només tres cadires. Van tornar a dormir a terra, però aquesta vegada ho van fer sobre un matalàs de felicitat. La nova vida havia començat. La Carolina va millorar la seva ocupabilitat obtenint també, en una formació de Sant Joan de Déu, el certificat de professionalitat d’auxiliar de gerontologia, i això li va permetre fer un salt laboral: ara treballa en una residència i amb contracte a jornada completa. Va ser el seu any, van créixer com a persones, com a família, i el matrimoni es va retrobar en una nova dimensió més equilibrada. Els nens, que durant tot aquest temps van tenir l’ajuda de la fundació, tant per a reforç escolar com per participar en les activitats d’estiu, estan feliços. El gran, però, enyora Veneçuela; encara hi té un trosset del seu cor.

La Fundació de l’Esperança va ser la seva guia i suport en els moments més difícils. Ara ja volen sols i apunten a nous horitzons. En Donis vol comprar una casa i aspira a una feina per projectes que li permeti viatjar; la Carolina somia muntar un negoci, potser d’arepas, de les quals a la fundació parlen meravelles, de tan saboroses que les cuina. I tornaran a Veneçuela, és clar, però de vacances, com a turistes, a gaudir, a veure la família i els amics que han deixat enrere. Però tornaran a Barcelona, casa seva.