La proposta va sorgir aprofitant les darreres nevades, amb la voluntat de compartir un dia plegades fora dels espais habituals. Uns dies abans de la sortida, ja es respirava emoció: la Casa era plena de converses sobre què portarien i què farien. De fet, la participació va ser rècord, fet que ja anticipava les ganes de viure aquesta experiència conjunta.

El grup va passar el dia llençant-se amb trineus per la muntanya, fent ninots de neu, jugant i descobrint l’entorn natural. Malgrat el fred, la valoració és molt positiva: va ser un dia de moltes emocions i d’alegria compartida.

“Em va emocionar veure com les noies buscaven a les educadores per riure juntes”

Francesca (educadora)

Una experiència que va més enllà de la neu

A la Casa de Recés treballem per oferir a les dones un itinerari individual cap a la plena autonomia, abordant les dimensions emocional, formativa-laboral i relacional. En aquest marc, activitats com la que ens ocupa tenen un valor que va més enllà del lleure.

Compartir temps en un entorn diferent facilita noves formes de relació, reforça la confiança mútua i genera records compartits que consoliden el sentiment de grup. Fora del context quotidià, les dones poden mostrar noves facetes, assumir petits reptes i guanyar seguretat en elles mateixes.

A més, en activitats com aquesta, les professionals de l’equip educatiu poden observar les dinàmiques que s’estableixen entre les dones i conèixer-les millor. Tal com explica l’Andrea, una de les educadores de l’espai: “Compartir un espai diferent amb les dones permet generar relacions més horitzontals i és una oportunitat per observar noves dinàmiques en un context més relaxat”. 

En la mateixa línia, la Gemma, educadora, destaca: “Propiciar espais de connexió i convivència fora de la Casa, gaudint de la natura, afavoreix la consolidació dels vincles en descobrir-nos les unes a les altres en un context lúdic i informal”.

Per això, les sortides que s’incorporen a la programació de la Casa de Recés no són només dies diferents, sinó espais de trobada significatius on es continua avançant, també des del lleure, en el camí cap a l’autonomia.

La Transpirinenca no és només una travessa de muntanya, integra l’exercici físic amb dinàmiques que duen als participants a la reflexió i l’autoconeixement. Es vol potenciar el valor de l’esforç, la capacitat de superació personal i el treball en equip, aspectes que afloren de manera natural en cada etapa del recorregut. 

La Mariangel va participar-hi durant el tram de Besalú a Figueres. L’any passat ja va fer el tram anterior, i enguany ha volgut repetir. El per què és una barreja de factors que fan dels dies de travessa una vivència molt especial. Ho resumeix així:

“És una experiència maquíssima, tornes amb molts records i molts ànims. M’he superat a mi mateixa.”

A més, destaca el bon ambient que hi ha entre les persones del grup, algunes de les quals es coneixien prèviament, i d’altres que eren noves coneixences. 

“Hi ha companyonia, solidaritat. Estàs cansada i sempre hi ha algú al costat que t’anima”. 

També hi va anar la Nidaa, que va decidir participar-hi per primer cop. Va estar a punt de fer-se enrere en saber que no coincidiria en el tram amb la seva amiga, i que passaria tres dies “sola” a la muntanya. Finalment, però, va decidir tirar endavant, i l’experiència va ser tan positiva que va allargar la seva participació dos dies més, per arribar fins a Cap de Creus. Ella coincideix en el bon ambient que hi havia entre les persones del grup. Ara, ja pensa a tornar-hi l’any vinent per fer els 30 dies de travessa sencera, des del País Basc fins a l’Empordà.

“Et parlen per distreure’t de la duresa de la travessa. T’ajuden. Em va agradar que tothom estigués atent dels altres” 

A través del repte físic que suposa, les participants aprenen a confiar en les seves pròpies capacitats i en el suport del grup. Un dels objectius de la participació és precisament el de permetre que creïn vincles amb les seves iguals en un espai que ho facilita. Mentre comparteixen dies sencers de travessa es va generant un clima de complicitat i confiança, que a més propicia que sorgeixin accions de suport mutu, tal com expliquen elles. Cada matí, per exemple, es proposa una reflexió per pensar durant la caminada, i al vespre, el grup es reuneix per compartir els seus pensaments. 

“En només 3 dies, arribes a sentir-te tan propera a aquestes persones…”. 

I mentre passen pels paisatges del país, els dinamitzadors aprofiten per sensibilitzar als caminants sobre la importància de tenir cura del medi ambient i fomenten actituds responsables envers l’entorn natural en què es troben. 

Un altre dels propòsits de la travessa és conèixer el territori a través de l’activitat física. Caminant es descobreixen pobles, paisatges i camins d’una manera conscient i pausada, molt diferent de la rutina urbana. 

“Són dies que m’han relaxat molt… La natura, l’exercici i les persones.”

En definitiva, un cop més, la Transpirenaica Solidària demostra que caminar pot ser una manera transformadora d’avançar, dins i fora dels camins.

“Tornes amb molta energia. Arribes aquí i en lloc de quedar-te descansant, tens ganes de moure’t”.

La Casa de Recés és un espai destinat a l’acollida i l’acompanyament de dones en situació de vulnerabilitat. Més que això, es converteix en la seva llar durant un període clau de la seva vida, en què afronten processos personals de canvi. 

Està pensada per acollir a dones que, en molts casos, han viscut situacions de violència. Moltes d’elles són joves i tenen orígens diversos, fet que pot generar barreres lingüístiques i culturals. Des d’aquesta realitat, es treballa perquè cadascuna pugui trobar un espai segur des d’on empoderar-se i pensar en el seu futur amb autonomia.

Tal com subratllen la Maria i l’Ona, l’objectiu no és marcar un camí predeterminat, sinó oferir les eines perquè cada dona pugui decidir per si mateixa el seu propi itinerari. En aquest sentit, és important facilitar-los el coneixement sobre els seus drets i les noves possibilitats que tenen a l’abast. A més, es treballa la prevenció en qüestions de salut i benestar emocional. 

 “Quan se’ls pregunta què és el que volen, sovint els costa respondre perquè mai han tingut l’oportunitat de poder-se fer aquesta pregunta.”

En molts casos, les dones que arriben a la Casa venen d’un entorn on s’han sentit insegures i no han pogut plantejar-se el seu projecte vital.  Per això, l’equip de la Casa de Recés les ajuda a revisar la seva realitat i, després, a plantejar-se les seves opcions de futur. Això passa tant per un pla professional, amb opcions formatives i laborals, com per un pla més personal, en què es descobreixen com a agents actives d’una comunitat on poden establir nous vincles i noves maneres de relacionar-se. Hi ha dones que tenen molt clar el que volen, i se’ls ofereix suport per desenvolupar el seu pla, i n’hi ha que necessiten més temps i reflexió per a descobrir-ho. 

En definitiva, la Casa de Recés és l’espai on poden parar i preguntar-se com volen continuar el seu camí vital amb un equip que les acompanya des de la comprensió i el respecte per cada procés.

Durant aquesta setmana, l’equip de Serveis Educatius ha dut a terme una activitat diària, arribant a tots els grups d’Educació Primària. L’aposta d’enguany ha estat la d’apropar el feminisme de manera lúdica i distesa als infants. El dilluns i el dimarts van conversar sobre la importància del Dia de la Dona i els motius darrere la seva celebració, amb un conte com a fil conductor. El dimecres van fer una sortida a la Biblioteca del Gòtic – Andreu Nin per veure una teatralització de l’obra “Ai! Ai! Els meus cabells”, de Roser Capdevila, que parla sobre l’acceptació del físic d’una mateixa a través de la relació de l’autora amb els seus cabells arrissats al llarg dels anys. Ahir, per acabar, van reflexionar sobre el que han après en les diferents activitats i ho van plasmar en un mural col·laboratiu, de manera que tothom va deixar constància del que havia assimilat en una frase.

Els grups de l’ESO i d’educació postobligatòria han participat en una activitat conjunta centrada en la lluita feminista al llarg del temps. Han construït una línia del temps amb frases de dones cèlebres, i les han ordenat segons quan creien que s’havien dit. La motivació darrere l’activitat és la de visibilitzar els canvis que s’han anat aconseguint, i els que no, de la mà de figures feministes de diversos moments històrics i procedències.

En l’Espai Familiar s’ha canalitzat la programació a través dels tallers amb mares, pares i nadons, on s’ha reflexionat sobre el sentit de la jornada del 8M i sobre el que vol dir ser una dona en la nostra societat, centrant-se en el seu paper en diferents contextos. Els participants de l’espai tenen orígens i vivències diverses, per la qual cosa s’han anat generant debats interculturals molt interessants. A més, han fet pancartes i samarretes amb missatges reivindicatius pels més petits.

Les dones de la Casa de Recés han participat en actes emmarcats en el context del barri, i han anat preparant les pancartes per a les manifestacions que es duran a terme entre avui i demà.

El taller va començar amb dinàmiques creatives que van permetre a les participants explorar, mitjançant dibuixos i textos, què significa per a cadascuna d’elles, i pel conjunt del grup, el fet d’estar juntes i mantenir-se fortes. Aquest procés de reflexió va culminar en la cocreació d’un mural entre les residents i l’artista Gemma Fontanals, juntament amb B-Murals. Una intervenció artística que, a més d’embellir el terrat de la Casa de Recés, l’ha convertit en un lloc ple de significat per les residents.

El mural es va presentar durant la celebració anual de la Casa de Recés, coincidint amb el dia de Nostra Senyora de l’Esperança. Durant l’acte, les participants van compartir les següents paraules, que sintetitzen l’essència del projecte:

“Aquest any hem fet un mural al terrat de la Casa de Recés. Primer, hem volgut aprofitar un espai de la casa per intervenir-hi i fer-lo més propi; més nostre. Així, aquest espai que transitem diàriament ara forma part de la nostra quotidianitat d’una manera més personal, amb el qual ens podem sentir identificades, i deixa empremta del nostre pas per la casa.

A banda, sota el lema ‘Juntes som més fortes’, hem procurat aprofundir en el que significa això per a nosaltres: estar juntes, ser fortes. Donar valor al que compartim i al que ens uneix; si ens sentim fortes o si ens reconeixem com a persones que, de vegades, anhelen gaudir d’un recés.”

Amb tot, aquesta iniciativa ha ofert a les residents l’oportunitat d’expressar-se, compartir i construir un espai que ara les representa i les uneix. El mural, visible al terrat, no és només un element decoratiu, sinó també un testimoni de la seva fortalesa i identitat com a grup.

A la Fundació de l’Esperança, la mentoria social és present en diferents programes i especialment en aquells dirigits a joves, com són Incorpora Jove i la Casa de Recés. Aquests joves es troben en moments vitals de transició preparant-se per als reptes de la vida adulta. Per a ells és de gran utilitat poder establir un vincle amb un mentor que els ofereixi suport, comprensió i orientació en el seu propi procés personal.

“La mentoria social com una eina potent que ajuda a construir futurs.”
Ofelia Ricciardeli, Coordinadora de Voluntariat.

Avui, 17 de gener Dia Internacional de la Mentoria Social, se celebra la Jornada Estatal del Dia Internacional de la Mentoria a la qual assistim per a conèixer experiències i bones pràctiques d’altres entitats.

La Casa sempre funciona amb ritmes molt diversos: hi conviuen més de quaranta dones, cadascuna amb les seves rutines i els seus plans. Això fa que cada dia sigui únic, fet que s’accentua durant aquesta època de l’any. I és que, entre feina i lleure, el moviment és continu.

L’estiu és un moment propici per les dones que estan formant-se, ja que els permet endinsar-se al món laboral i iniciar feines temporals. En el cas d’aquelles dones amb una situació personal que els impedeix accedir al món laboral, la Casa de Recés ofereix diferents activitats o sortides de caràcter lúdic, per tal de generar experiències positives i conèixer l’entorn pròxim. A més, aquests espais d’oci faciliten la comunicació i interacció entre les dones residents. Aquest és un element essencial per la convivència a la Casa de Recés i especialment en el moment en què arriben noves residents. És precisament el cas d’aquest estiu, en què s’han incorporat nou dones noves.

Des de la Fundació s’organitzen un seguit d’activitats per tal d’acompanyar a les residents en el seu temps lliure, com a part de l’atenció socioeducativa que se’ls ofereix. Les opcions són molt variades, i totes cerquen la creació d’espais de participació i coneixença entre les dones de la Casa, així com la promoció d’un oci saludable.

Enguany, moltes d’aquestes propostes han apropat a les residents a la natura del territori català. Sota el lema Caminem Juntes, van poder fer el Camí de Ronda que va des de Vilanova i la Geltrú fins a Sitges. A més, per tercer estiu consecutiu, un grup de sis residents ha participat en la Transpirenaica Social Solidaria, que recorre el Pirineu des de Navarra fins a cap de Creus. Una de les participants va fer la travessa completa, fita que va aconseguir en trenta-vuit dies. La resta van recórrer el camí entre Besalú i La Jonquera. Van ser dies d’esforç i superació fent front als pendents i a la forta calor.

Durant el mes de juliol, sis de les residents van col·laborar com a voluntàries al casal d’estiu per a infants que organitzem a la Fundació de l’Esperança. Una experiència que considerem de gran vàlua com a eina d’apoderament, ja que permet assumir responsabilitats i reconèixer el valor personal de la feina feta. A més, participar com a voluntària del casal d’estiu és especialment gratificant pel seu caràcter lúdic i educatiu.

L’estiu ha finalitzat a la Casa de Recés amb una caminada pel Camí de Ronda des de Tossa. I amb aquesta activitat hem retornat a la preparació del calendari per continuar amb els processos formatius, laborals i personals. Moltes de les residents anhelen finalitzar el període vacacional i iniciar les rutines de la tardor.

La missió de FEPA és afavorir l’autonomia i la igualtat d’oportunitats dels i les joves sense suport familiar que estan en procés d’emancipació, especialment dels i les que són tutelades i extutelades. Les entitats que conformen la Federació són les encarregades de dur-la a terme a través de la seva feina diària i els criteris comuns que la guien. D’aquesta manera, es promou també la generació d’aprenentatges mutus.

A la Fundació de l’Esperança gestionem la Casa de Recés, un centre residencial amb acompanyament socioeducatiu dirigit a dones joves amb l’objectiu de promoure la seva autonomia i els seus projectes d’emancipació, objectius molt alineats amb la FEPA. Per la Fundació, formar part d’aquesta Federació ens permetrà potenciar el treball en xarxa amb d’altres entitats que atenen col·lectius similars i compartir espais de reflexió i intercanvi en altres professionals del sector.

A més, aquest any s’han obert diferents pisos amb suport educatiu i al juliol ja comptarem amb 4 pisos i un total de dotze places, que permeten consolidar els processos d’autonomia de les dones joves i facilitar l’èxit del seu procés d’emancipació.

Aquesta casa té un equip educatiu que a vegades sembla que tingui “superpoders”, persones que t’acompanyen una part del teu camí donant-te confiança, estima i tranquil·litat. També et fan veure que el camí molts cops és difícil i que a vegades cauràs, però que sempre t’acabaràs aixecant. Aquestes no són paraules que surtin de l’equip educatiu, són paraules que tu mateixa t’acabaràs dient en sentir la gran evolució que fas amb el pas del temps en relació amb la gestió d’esdeveniments que et succeeixin i superis.

En entrar a la Casa de Recés ja portaràs amb tu eines per gestionar diversos moments vitals, però també n’aprendràs de noves, a través de l’equip de professionals, de les teves companyes, de les persones que estan al teu costat i de totes aquelles que apareguin en el teu camí els anys que viuràs allà. Tothom et donarà eines i oportunitats, tu seràs qui decideix si les agafes o no, però moltes d’elles les necessitaràs per continuar viatjant sola i arribar a aconseguir els teus propòsits.

I aquí la meva història, aquesta casa se’m va aparèixer fa cinc anys i el més curiós és que en feia bastants més que passava pel davant sense parar-ne atenció ni saber que seria la meva gran sort entrar-hi en algun moment.

Un moment de la meva vida en que em sentia cansada, sense saber realment què succeïa i a la vegada intentat interioritzar molta informació que m’havien donat i m’estaven donant. Va ser un moment complicat perquè em sentia paralitzada tant físicament com emocionalment. He de dir que tenia molt clar que volia seguir cap endavant, però no tenia les suficients forces.

Llavors va arribar l’hora d’entrar a la Casa de Recés, un moment que vaig viure amb molt neguit i alhora amb un sentiment d’incertesa que m’envaïa i em provocava por. Pocs dies vaig trigar a sentir que seria un espai segur i on poder créixer molt en tots els aspectes.

Els primers passos a la Casa són complicats perquè portes una gran motxilla a sobre i no controles com la gestiones, però és normal i aquests sentiments els hem d’acceptar i abraçar. Personalment, unes setmanes més tard de la meva entrada, vaig haver d’estar hospitalitzada per dolors a la panxa, i avui en dia puc afirmar que van ser per tots els nervis que vaig patir abans d’arribar a la Casa de Recés. Una vegada a l’hospital, em va venir un sentiment d’estima molt gran perquè les educadores van estar amb mi en tot moment, sense deixar-me d’animar i fent-me costat tota l’estona.

Vaig anar creixent a la Casa, aconseguint petits triomfs que em feien sentir bé amb mi mateixa com, per exemple, acadèmicament acabar batxillerat, començar i acabar un grau superior i començar la universitat. En l’àmbit laboral tenir un treball que em va omplir molt durant diversos anys.

Sempre vaig agrair molt l’oportunitat que em va regalar la meva treballadora social i totes les persones de la Casa de Recés que em van acollir amb els braços oberts i que mai me’ls han tancat, tot el contrari, cada cop me’ls han obert més. Per a mi són la meva família i aquesta és casa meva, un lloc on he crescut molt, ple de pau i amor.

El que va ser un tresor per mi i actualment ho és cada cop que hi vaig és arribar a casa i que sempre et preguntin com estàs. No li donem importància a aquesta simple frase, però per mi en té molta. També el fet de compartir alegries i veure la resposta tan bonica per part de l’equip i pel contrari, els dies que estava tan trista, que només necessitava plorar, que m’abraçaven i estaven al meu costat. Tanmateix, tota la confiança en mi i en les meves capacitats, que fins al moment no havia tingut, va ser una empenta preciosa per seguir avançant.

Actualment, visc a un pis compartit amb unes companyes molt boniques, estudiant el que m’agrada i treballant en una professió que per a mi és preciosa i que m’omple molt, amb un equip que em transmet molta llum cada vegada que el miro.

Així que gràcies per aquest meravellós regal.

La seva activitat es basa en la intervenció educativa i es duu a terme a la natura, amb algunes excepcions. El seu projecte principal es tracta d’una travessa de més de 700 km a la vora del Cantàbric i del Mediterrani. Durant més de 37 dies entre els mesos de juny i juliol, centenars de joves d’entitats socials i els seus educadors i educadores comparteixen experiències mentre superen el repte que es proposen. Lluny de ser una travessa corrent, els voluntaris i voluntàries del projecte organitzen activitats de reflexió, formació i coneixement de l’entorn natural. 

A hores d’ara podem dir que el pas de l’Associació Transpirenaica Solidària per la Fundació ha estat un èxit, donat que ja hi ha una dotzena de persones apuntades per participar en la travessa. Per ells i elles, el recorregut arribarà fins al cap de Creus. El realitzaran dividits en diversos grups que tindran l’objectiu de caminar durant cinc dies per finalitzar la seva etapa.