De la “fonda” dels seus avis a voler muntar el seu propi local: la història de l’Ingrid

A l’Ingrid sempre li ha agradat cuinar. En va aprendre de petita, de la mà de la seva àvia mentre treballaven en la seva “fonda”, un menjador social, a República Dominicana. Quan va arribar a Barcelona, va començar a treballar com a cambrera de pis en hotels, de portera, de segona cuinera i com a part del personal de neteja. De vegades, portava el menjar que cuinava a la feina, perquè companyes i caps provessin els seus plats. Un dels dies en què ho va fer, li van descobrir un camí que la portaria, temps després, a ser la propietària i cuinera del Mami Borne, un local de menjar per emportar al barri del Born. 

Arran de l’èxit dels seus plats, la van guiar cap a entitats que podien ajudar-la a emprendre i dedicar-se a la cuina. Així és com va arribar a la Fundació de l’Esperança. Quan la van rebre a Inserció Laboral, de seguida va explicar el desig de muntar un petit negoci de menjar per emportar.

“Li vaig explicar la meva idea. Després, un dia, una amiga meva em va dir que es traspassava un local al Born. M’agradava. Estava al barri, la gent em coneix. Vaig trucar a la Fundació i els ho vaig explicar”.

L’acompanyament que va facilitar l’emprenedoria

Llavors va ser quan el Gerard, tècnic d’Autoocupació de la Fundació, es va posar en contacte amb ella i van parlar sobre la idea que tenia per a la creació del seu negoci. “I tot va començar”, com explica l’Ingrid. 
Al servei d’Autoocupació hi arriben moltes persones que venen del sector en el qual volen emprendre, o que ja han dut a terme la tasca que volen desenvolupar. En el cas de l’Ingrid, havia estat cuinant i venent empanades i menús de manera informal per les companyes del barri, per tal de tirar endavant la seva família. A partir de l’experiència prèvia, el Gerard fa un assessorament i una previsió a futur per analitzar la viabilitat del negoci, compartint els números amb els emprenedors i emprenedores per a poder conèixer el llindar de viabilitat i marcar-se objectius. A més, disposar d’aquesta informació els ajuda a identificar l’estat del negoci un cop està en marxa, i saber si es troben dins del marge de benefici que els permet seguir funcionant. “La Ingrid porta més de 30 anys al barri, la coneix tothom… Hi havia diferents inputs que ens ajudaven a entendre que podia tenir clients des del primer moment”, explica el Gerard.

“Anava perruqueria per perruqueria o em trucaven i em deien “Escolta, una clienta vol un menú”. Ja tenia molta clientela. Llavors, el que volia era, enlloc de sortir de casa, agafar un local”.

Van haver de moure’s ràpid per aconseguir-ho. Malgrat trobar-se amb alguns obstacles, van aconseguir el finançament per a adquirir el local que l’Ingrid havia trobat al barri. Va sorprendre la seva tenacitat: es movia i parlava amb qui fes falta perquè el seu projecte tirés endavant. Quan va saber que ho havia aconseguit, va trucar a un dels seus fills.

“Vaig trucar a un dels meus fills plorant d’emoció. Li vaig dir: “mi príncipe, me l’han donat”. Estava parlant amb ell i vaig sentir que escoltava la seva veu… Estava darrere meu! Ens vam abraçar i vam plorar els dos allà, al carrer”.

Un projecte que dona vida al Born

D’aquella abraçada ja fa més d’un any, el mateix temps que ha estat funcionant el Mami Borne amb l’Ingrid als fogons, atentent amb alegria i carinyo a tot el qui entra a tastar el seu menjar casolà. La seva proximitat ha fet del local un espai on els clients habituals se senten com a casa, i l’ha convertit en una figura materna per la gent del barri. Quan va adquirir el local, s’anomenava “Mister Borne”, però passat un temps, va decidir canviar-ne el nom per un que la representa millor.

“No m’ha fet falta publicitat. Sóc molt oberta amb la gent, se senten com a casa… venen fins i tot a plorar aquí. Per això el “Mami”. Els clients em diuen: “és que tu ets la “mamá” de tots nosaltres”. I vaig comentar amb els meus fills la idea i em van dir que sí. I ja som aquí com a Mami Borne”.

Quan se li pregunta què és el que més li agrada del seu dia a dia, ella respon amb un somriure:

“El tracte amb la persona. Poder donar-li un plat de menjar a les persones que estan al carrer. Molts paren aquí, i em demanen un plat de menjar. És una de les coses que més m’omplen. 

I l’altre és la relació amb els veïns. Abans no venien i ara venen, es prenen el seu talladet, es prenen la beguda i s’estan aquí. L’altre dia un avi d’aquí al costat em va dir “és que quan tu no hi ets els dilluns, jo no tinc vida”.

Amb el temps, el Mami Borne ha demostrat anar per bon camí: cuiners d’altres establiments hi van regularment, i, fins i tot, hi ha visitants d’altres països que venen recomanats per clients anteriors.

La determinació d’una emprenedora amb aspiracions de futur

El Gerard no ha deixat de fer seguiment del projecte un cop posat en marxa. “Als sis mesos de començar l’activitat, sempre els contactem per saber com va tot, si tenen dubtes o necessiten res. I si volen, poden seguir venint sempre.” Posant la vista enrere, destaca com l’Ingrid va sortir de la seva zona de confort i va anar tirant les coses endavant, pas a pas. Explica que quan es trobaven amb dificultats, era quan veia que el nivell de compromís de l’Ingrid amb el seu projecte. Veure com no es rendia davant cap obstacle era la certesa més gran que indicava que obrir el Mami Borne era el que realment volia. Fa uns dies, la va visitar per provar un dels seus menús, i ella va explicar-li que ja està pensant en la pròxima passa.

“Ara el públic me’n demana un de més gran. Aquí no hi cabem”.

L’emprenedoria corre per les venes de l’Oner. Ho va viure a casa seva, a Veneçuela. Fill de comerciants, els seus pares van posar en marxa diferents negocis. Ell també ho va intentar amb només divuit anys, però després d’haver fet tot el treball de camp, l’estudi de mercat, d’haver esbrinat què necessitava per obrir una pizzeria, un altre es va quedar amb la idea i el negoci. L’experiència li va deixar un regust agredolç, però no va acabar amb les ganes que tenia d’emprendre i de volar. El 2007, pocs dies abans de fer vint-i-un anys, va anar fins a Sitges, on ja vivia una de les seves germanes.

Amb ganes de menjar-se el món, l’Oner va anar rodant de cuina en cuina, tant si era un xiringuito de platja o un bar de menús com un restaurant d’upa. A Sitges, a Vilanova i la Geltrú, a Cubelles, a Barcelona… Va aprendre cuina entre brases, paelles i cassoles, va descobrir nous productes i va introduir-ne als menús altres de molt apreciats a la seva terra, com el mango verd. El seu procés de formació com a xef va culminar quan a Barcelona va treballar per a un reputat cuiner del qual també va aprendre els secrets de la rebosteria i unes quantes receptes que, encara avui, continua elaborant. 

Durant llargs mesos, la fundació va ajudar l’Oner a elaborar un pla de negoci que fos viable.

I va ser treballant en un restaurant d’aquest xef que l’Oner va conèixer la Diana, una jove russa que tot just havia acabat un màster a Barcelona i que, per guanyar-se uns euros, feia unes hores en aquest local del Born rebent els clients. El restaurant va tancar i, ja com a parella, es van tornar a traslladar a Sitges, on la germana de l’Oner els va oferir feina. A ell, per portar un restaurant de menjar a la brasa que acabava d’obrir amb un soci; a ella, que ja havia decidit quedar-se a Espanya, servint copes en un pub. I allà, per omplir el temps lliure, la Diana va preparar el seu primer pastís de formatge. El resultat va ser… espectacular!

L’aventura a Sitges es va acabar, també amb un gust agredolç per a l’Oner, que va veure com les promeses econòmiques que li havien fet no es complien. Tornada a Barcelona. Gràcies a la seva experiència i a un acurat book de presentació, amb fotos de les seves creacions gastronòmiques, a l’Oner no li va ser difíciltrobarfeina.Va rebre l’encàrrec de posar en marxa un restaurant especialitzat en brunch. Els primers proveïdors de pastissos que va tenir no li van agradar; ell, que de rebosteria en sap, pensava que no era un producte de qualitat. Així doncs, va plantejar que la Diana preparés el seu cheesecake per servir al restaurant. Els propietaris van acceptar la idea, i també van plantejar que per què no feia altres pastissos, com el de pastanaga o el vistós red velvet. Amb l’ajuda i els coneixements de l’Oner, la Diana va posar fil a l’agulla, va bussejar en receptes, va investigar ingredients i va provar i provar fins que els pastissos van sortir del forn amb una nota de deu. Al cap d’uns mesos, el projecte es va truncar per a l’Oner. Es va quedar a l’atur. I gairebé al mateix temps que perdia la feina, la Diana va saber que estava embarassada de la seva primera filla, la Yara. I ara, què? Doncs a fer pastissos i a vendre’ls a restaurants. Dit i fet, perquè l’Oner és així de resolutiu. Anaven tirant, però calia fer un pas més enllà per formalitzar la situació i poder facturar als clients. L’Oner va pensar a capitalitzar el poc atur que tenia i donar-se d’alta a autònoms. I això, com es fa? Va anar a la seva oficina bancària per buscar-hi consell i ajuda i el que hi va trobar va ser més que això. Hi va trobar la clau de pas del seu futur. El van derivar a la Fundació de l’Esperança, on li van donar la mà i el van acompanyar fins que la seva idea de negoci, Dulzura Mía, va ser una realitat.

La Roser, la responsable de la línia d’autoocupació de la Fundació de l’Esperança, hi va aportar el seny; l’Oner, la rauxa. El primer que van fer a la Fundació de l’Esperança va ser ajudar l’Oner en el procés de donar-se d’alta a la Seguretat Social com a treballador autònom. Amb això ja podia facturar i buscar més clients. Però amb trenta pastissos a la setmana no n’hi havia prou per accedir a finançament. Per tant, l’Oner i la Diana es van llençar a buscar més clients, a vendre més pastissos… Del forn de casa cada nit sortien més i més pastissos. Amb uns números més bons, la fundació ho va veure més clar i durant llargs mesos va ajudar l’Oner a elaborar el pla de negoci per demostrar-ne la viabilitat i la solidesa per obtenir un microcrèdit de MicroBank. Però per fer-ho era imprescindible tenir un local on instal·lar l’obrador. Setmanes de cerca infructuosa fins que un bon dia, mirant per la finestra de la cuina de casa, l’Oner va veure que als pisos que construïen a la cantonada acabaven de col·locar una sortida de fums. Eureka! La sortida de fums que necessitava. Va anar a interessar-se pel local, va presentar una proposta detallada sobre el negoci que hi volia muntar i la sort va voler que la propietària, que havia fet el seu patrimoni en el sector dels forns de pa, hi confiés. No tan sols s’avenia a llogar el local, sinó que els donava quatre mesos de carència –en lloc dels dos que l’Oner havia demanat– perquè poguessin condicionar l’espai.

Amb el precontracte de lloguer va córrer cap a la fundació, que, amb la mateixa rapidesa, va iniciar els tràmits perquè li concedissin un microcrèdit de 25.000 euros per tornar en sis anys. Gairebé la meitat del préstec va servir per comprar electrodomèstics, i una altra part important, per adaptar el local a les necessitats del futur negoci. El juliol del 2019, Dulzura Mía estrenava obrador i una petita botiga, amb una vitrina, per satisfer la demanda creixent dels restaurants i captar el públic del carrer. En aquell moment, l’Oner i la Diana elaboraven cent pastissos a la setmana. Uns pastissos que, per cert, repartien en bicicleta. Quan van poder, es van comprar una bici elèctrica per fer més fàcil i ràpida la distribució.

El negoci marxava i ells, amb la petita Yara de dos anys, eren feliços. Per captar més clients particulars, van signar un contracte amb una plataforma de repartiment de menjar a domicili. Però va arribar la pandèmia i l’estat d’alarma, que va portar els restaurants al tancament. Els forns de Dulzura Mía van començar a funcionar a mig gas; gairebé no venien res. Fins que van signar un contracte amb una altra plataforma de repartiment de menjar a domicili i, d’aleshores ençà, la màquina que avisa de les comandes no ha deixat de sonar. Fins i tot en van rebre una des de l’estranger, una dona d’Alemanya que volia enviar un pastís al seu fill que vivia a Barcelona.També d’un client que va clicar tots els productes disponibles, des de pastissos sencers fins a porcions, per un import superior a tres-cents euros. I no era un error, no, el client sabia que la seva dona tenia ganes de dolç i la va obsequiar amb tota la botiga. Dia de la Mare, mones de Pasqua, aniversari…, forns a tot gas. I llavors l’Oner va veure l’oportunitat de reorientar el negoci. No més restaurants, alguns dels quals van tardar mesos a saldar el deute de la pandèmia amb Dulzura Mía, i a focalitzar-se en el client particular.

La Fundació de l’Esperança es va amoïnar per ells durant el confinament, els trucava per saber com estaven i va ser qui els va posar sobre la pista dels préstecs extraordinaris que es concedien per pal·liar els efectes de la pandèmia. Gràcies a un d’aquests crèdits van poder obrir una segona botiga. I ja van per la cinquena, a diferents ubicacions de Barcelona, amb més de vint treballadors contractats que comparteixen els mateixos valors i la passió per la feina ben feta. L’Oner i la Diana són del tot conscients que amb cada lloc de treball que creen ajuden un grup familiar, i n’estan molt orgullosos. Una família que creix en el pla laboral, però també en el personal. El 2021 la parella va donar la benvinguda a la seva segona filla, l’Adriana.

L’Oner sap que sense la Fundació de l’Esperança la història de Dulzura Mía seria diferent. Hi va aprendre a madurar les idees, a tenir tota la informació abans de capbussar-se en un projecte. El seny enfront de la rauxa. Ara, cada pas que fa està meditat, ben preparat i planificat. No es poden fer passos falsos. Perquè, amb tot aquest aprenentatge, l’Oner i la Diana preparen l’expansió de Dulzura Mía a altres barris de Barcelona i a localitats perifèriques i planegen obrir un local per servir-hi brunch. A poc a poc, fent-ho cada dia una mica millor, sent honestos amb ells mateixos i amb els clients. Per continuar amb un pla tan rodó com els seus deliciosos pastissos.

Amb cada lloc de treball que creen ajuden un grup familiar, i n’estan molt orgullosos.

“Tot va començar quan va tancar la cafeteria on treballava a mitja jornada” explica la Maria. Ella feia dos anys que preparava la recepta pels seus amics i familiars, però en quedar-se sense feina degut al confinament va decidir que havia de posar totes les seves energies i forces en la seva idea d’emprenedoria. Malgrat les ganes i l’empenta inicial, la Maria reconeix que: “anava molt perduda, no sabia per on començar i sentia que si ets jove i emprenedor, et falten moltes eines i recursos on poder-te recolzar”. Per posar-hi una solució va acudir al servei d’emprenedoria de la Fundació de l’Esperança per tal de poder sol·licitar el pagament únic de la prestació per desocupació i així crear i desenvolupar la seva marca de granola ecològica: Sa Granola.

La Joselia també va veure com durant els mesos de confinament el seu petit negoci que va començar a través d’internet, creixia fins a convertir-se en el seu mitjà de vida. En el seu cas, necessitava un local físic per tramitar les comandes i emmagatzemar els productes de cosmètica natural amb ingredients exòtics que venia a través de plataformes com Amazon. Tant ella com la Maria tenien una bona idea però els mancava el finançament necessari per fer realitat el seu negoci, fins que van arribar a les mans de la Roser del servei d’Autoocupació i Emprenedoria de la Fundació de l’Esperança. “A la Fundació ajudem a petits negocis i a emprenedors i emprenedores a vestir el projecte empresarial, fem un bon pla de negoci, ajudem a obtenir el finançament necessari per poder fer front a la inversió inicial mitjançant microcrèdits socials de MicroBank, o bé la capitalització de l’atur, i fem un seguiment de la viabilitat del projecte” explica la Roser.

Ajuda a empreses afectades per la Covid-19

La Maria i la Joselia són dos exemples de les 107 empreses creades, 138 plans d’empreses finalitzats i 272 persones ateses pel servei d’Autoocupació i Emprenedoria durant l’any 2020. Aquest servei treballa estretament amb les oficines de CaixaBank per tal que persones en una situació de vulnerabilitat financera puguin tirar endavant les seves idees de negoci i emprenedoria i sortir d’una situació de desocupació laboral. En concret, a través de la línia de finançament de MicroBank, en el banc social de “la Caixa” les persones emprenedores poden accedir al finançament necessari per fer realitat el seu projecte: “Creiem en ells, ho fem palès en el seu pla d’empresa i en certifiquem la viabilitat per tal que MicroBank els concedeixi finançament” senyala la Roser.

Però en el darrer any, el servei també ha notat amb força els estralls de la pandèmia. “Pel barri on estem, i el tipus de comerços que tenim al voltant, hem rebut moltes derivacions de petites empreses i negocis que estan al límit de desaparèixer”. En tots els casos, des del servei es guia a les persones per gestionar les incerteses del moment i trobar les millors solucions. Més enllà de l’assessorament i l’ajuda, la Roser conclou: “Sovint el més important per a les persones emprenedores és saber que tenen algú que confia en tu i en el teu negoci”.