Bloc

Una casa on tornar a començar

Març 2020

Fundació de l'esperança

Casa de Recés, dones, inclusió social

La vida de Hannan Serroukh no ha estat fàcil. Filla d’immigrants marroquins, el pare va morir quan era petita i, anys més tard, la mare va tornar a contreure matrimoni amb un musulmà fonamentalista que la va voler casar amb un desconegut quan encara era menor. Desfeta, es va escapar de casa i, després d’uns anys de caos intern, va arribar a laCasa de Recés. En aquest espai de la Fundació de l’Esperança de ”la Caixa” va guanyar la seguretat i la confiança que necessitava per reconduir la vida. Vint anys després de deixar la casa, és assessora per a la policia en qüestions de terrorisme islàmic, i hi ha volgut tornat per compartir la seva experiència amb les joves que hi resideixen avui.

La sala d’actes de la Casa de Recés és pràcticament plena. Una trentena de noies, totes joves i de temperaments, ètnies i estils diferents, esperen impacients, i fins i tot divertides, la ponent d’avui. La Hannan no triga a arribar. Apareix amb una samarreta blanca, semioculta per una elegant jaqueta fosca. Revolutionary women”, hi posa. “Avui vinc guerrera”, diu amb un somriure.

La Hannan es presenta i recorda els primers anys d’infantesa amb un somriure: li encantava jugar a futbol, el programaLa Bola de Cristal, sortir d’excursió amb l’escola i dur manualitats a casa per Nadal, encara que la família era musulmana. De fet, no recorda haver-se sentit discriminada pel seu origen. Tenia una vida bonica, fàcil. Algú alça la mà. “Quants anys tenies quan va morir el teu pare?”, li pregunta una jove de la primera fila. “Tenia 6 anys”, respon la Hannan. A partir d’aleshores, la vida se li va capgirar completament.

Anys més tard, la seva mare va conèixer un altre home que la va fascinar: era culte, sabia escriure i llegia l’Alcorà. No obstant això, aquell home vivia l’islam d’una manera molt diferent de com ho feia la seva família, i això va començar a afectar la vida de la Hannan. Van començar a discutir per la llargària de la faldilla, les mànigues curtes, el fet de jugar a futbol o fer-se amb “autòctons”. La realitat, de sobte, es va dividir en dos: nosaltres i ells.

Això va provocar innombrables discussions i agressions físiques cap a ella. Fins que va caure la gota que li va fer vessar el got de la paciència. “El meu padrastre va considerar que la millor manera de «descontaminar-me» era casant-me amb un home del seu entorn. I davant d’això, o claudiques o et rebel·les. I rebel·lar-se implicava trencar no tan sols amb la família, sinó amb la societat, amb l’entorn, amb tot”, relata la Hannan.

A partir d’aleshores, la seva vida es va convertir en un laberint emocional i burocràtic: amb tan sols 12 anys es va escapar a Girona, la policia la va dur a una llar infantil i, posteriorment, la van traslladar a un centre de menors. Els assistents socials es van trobar amb un perfil en terra de ningú. “No sabien què fer amb mi. Van provar de mitjançar amb la família i em van reunir amb la mare, però em va repudiar”, recorda, mentre els mocadors comencen a circular per la sala. “Ho sento, no he vingut a entristir-vos”, diu. “És que ens hi sentim identificades, t’entenc perfectament”, diu una noia.

“I a quina edat vas començar a treballar?”, pregunta una altra jove. “Amb 18 anys vaig decidir tornar a Barcelona i em vaig posar a netejar escales”, respon. Un parell d’anys més tard, gràcies a la intermediació d’una assistent social, Elena Cobos, va arribar a la Casa de Recés. “Va ser un element clau. No la recordo com un espai institucional, sinó com una llar. Em van tractar amb respecte i em van donar confiança. I això, enmig de tota la bogeria que era la meva vida, d’haver estat sola al carrer, de fugir de la meva pròpia història, em va permetre reduir el ritme i fer una cosa que no havia pogut fer abans: reflexionar, preguntar-me qui soc, què vull… A més, també em van ajudar en un aspecte fonamental: perdonar-me i perdonar els qui m’havien fet mal. Si no perdones, no pots avançar”.

A les residents de la Casa de Recés les llàgrimes els rodolen en silenci. Perdonar. Tan poques lletres que contenen, però, un significat tan immens. “Però… com perdones?”, pregunta una jove, amb la veu entretallada. “Perdonar vol dir tornar a tenir-hi tracte?”, pregunta una altra. “El rancor manté el dolor dins nostre, i això ens perpetua en el paper de víctima. Però podem triar no continuar patint. La felicitat només arriba quan et sents còmoda i acceptes tota la teva història. Així doncs, perdonar t’ajuda a sentir-te més lliure i a ser tu mateixa, que és, en essència, el secret de l’èxit”, explica la Hannan.

 

Gràcies a aquest “recés” a la vida, la Hannan és avui una dona reconstruïda, lliure. De fet, ha tingut l’habilitat de convertir allò que la va apartar de la família en un mitjà de vida. Avui coordina l’àrea d’Estudis Islàmics del GEES, un grup que assessora la policia en qüestions de terrorisme. També va crear una associació, Punt de Referència, pensada, precisament, per proporcionar referents a menors tutelats que no han tingut un bon exemple per seguir a la vida. Així doncs, la Hannan es presenta davant de les noies com un exemple de resiliència, una aptitud que considera especialment femenina. “Les dones som el motor emocional de la societat i també el termòmetre de la salut social i democràtica de qualsevol país”, assegura.

“I de tota aquesta història, què n’has tret, de positiu?”, pregunta una noia a última hora, ja al final de la xerrada. “Que què n’he tret, de positiu?”, repeteix, retòrica, somrient i mirant tota múrria cap a l’horitzó. “Doncs a mi mateixa”.

Text: Bárbara Fernández
Fotografia: Lydia Metral

Reportatge publicat a la revista Ànima. Veure l’artícle original

 

  • Comparteix

X

Cookies

Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers per millorar la teva accessibilitat, personalitzar la teva navegació, recopilar informació estadística sobre els teus hàbits de navegació i mostrar publicitat i anuncis relacionats amb les teves preferències. Si continues navegant, considerem que acceptes el seu ús. Pots canviar la configuració o obtenir-ne més informació a Política de cookies