Bloc

Treballadors empobrits

abril 2019

Fundació de l'Esperança

Tenir feina a l’actualitat ja no és necessàriament sinònim de gaudir d’una situació econòmica còmoda, ni tan sols d’arribar a finals de mes. I és que en els darrers anys la pobresa s’ha socialitzat: ja no cal ser una persona d’un col·lectiu dels que tradicionalment es consideraven com a “vulnerable” per estar en risc d’exclusió. Les persones pobres, sobretot a les ciutats, han deixat de ser exclusivament aquelles que no tenen un sostre on dormir o sense una feina.

Les dades demostren que el 33 % dels 10 milions de persones que estan en risc de pobresa i exclusió social a Espanya, tenen feina, una feina amb un salari tan baix o treballant tan poques hores que posa els treballadors en risc de desesperació per pagar les factures a finals de mes. L’informe presentat per la Xarxa Europea de Lluita contra la pobresa i l’exclusió social, també revela que només el 26 % de les persones pobres majors de 15 anys està en situació de desocupació laboral, la resta té una feina.

Abans, l’avantsala per entrar en situació de pobresa era la pèrdua de la feina. Ara això ha canviat i ja no cal perdre-la. Els salaris baixos, la precarietat laboral i la temporalitat han causat estralls. Fins al punt que els experts parlen del sorgiment d’una nova classe social a casa nostra: els treballadors empobrits.

El servei d’Inserció Laboral de la Fundació de l’Esperança coneix bé aquesta nova realitat. En els darrers anys han assistit a persones de 55 anys amb feina i que, per exemple, han hagut de tornar a viure a casa els seus pares per la impossibilitat de pagar un lloguer i unes despeses de la llar. D’altres que només treballen 5 hores al dia amb un salari de 800 euros mensuals i han de recórrer a ajudes del sector social per cobrir el menjar o el lloguer. O famílies amb un fill menor en què només un dels membres cobra un salari de 1.200 euros, completament insuficient per sostenir una família de tres persones amb dignitat segons el lloguer de l’habitatge.

La temporalitat de les feines és un dels majors problemes dels treballadors empobrits, explica la Clàudia Bolart, responsable del servei “+45 i més”, que s’encarrega de donar eines per tornar al món laboral a persones de més de 45 anys amb estudis superiors. Amb aquestes edats, “ens trobem amb moltes persones que entren i surten del mercat laboral, estan poc temps sense treballar però amb una constant inestabilitat”. Això, diu, “impedeix seguir amb el dia a dia, per exemple, es fa molt difícil poder entrar a viure en un pis de lloguer”, explica.

La temporalitat i els baixos sous són els principals problemes, però n’hi ha més

Bolart coneix molt bé el mercat laboral i apunta que “en general costa molt trobar contractes de 40 hores, molts són només de 25 o 30 hores laborals”. Això suposa que els treballadors hagin de buscar una segona feina per a fer a les tardes o durant els caps de setmana. En el mateix informe citat, també se senyala que el 22 % dels treballadors guanyen menys de 12.020 euros bruts anuals i el 13 % no arriba a 6.010 euros anuals.

La Clàudia també confirma que el perfil de les persones que necessiten ajuda ha canviat. D’ençà de la crisi econòmica, diu, “ens han picat a la porta buscant feina o ajuda social, persones de classe mitjana, amb formació superior universitària que sempre han treballat, o gent jove que encara no han trobat l’oportunitat de trobar una feina”.

Més enllà de l’aspecte econòmic, la precarietat del mercat de treball té una altra cara que afecta les persones. “Després d’una exclusió financera a conseqüència de la qual no es pot pagar el lloguer o el menjar, si el problema es perpetua, pot acabar sent una exclusió social, que vol dir que afecta a tots els aspectes de la vida”.

De les situacions de pobresa no sempre és fàcil sortir-ne, fins i tot una vegada ha passat l’edat de treballar. “Parlem dels treballadors empobrits, però en els últims anys també ens trobem amb més jubilats empobrits”, explica la Clàudia. Són persones “que no han cotitzat en els últims anys de la vida laboral i passats els 67 anys es veuen obligats a agafar feines com a cuidadors d’infants o conserges d’edificis per poder sobreviure a finals de mes”.

Les dades constaten que l’escletxa de la desigualtat va en augment “creant dos mons que poden semblar molt diferents però que conviuen a la mateixa ciutat” explica la Clàudia. “Hi ha molta feina a fer”, diu, “i la nostra tasca és aportar a les persones totes les eines que puguem, tractant-les una a una i amb dignitat”. Des de la Fundació de l’Esperança han adaptat la seva feina a les noves cares que ha agafat la pobresa,  acompanyant a les persones per formar-les, buscar una nova feina o ajudar-les en projectes d’emprenedoria, i sobretot escoltant-les.

  • Comparteix

X

Cookies

Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers per millorar la teva accessibilitat, personalitzar la teva navegació, recopilar informació estadística sobre els teus hàbits de navegació i mostrar publicitat i anuncis relacionats amb les teves preferències. Si continues navegant, considerem que acceptes el seu ús. Pots canviar la configuració o obtenir-ne més informació a Política de cookies